Carme Torras - Enxarxats стр 2.

Així que entra al despatx, junt amb la il·luminació i laire condicionat, sengega també la pantalla, i a la cantonada superior hi veu la icona de laranya, del mateix blau elèctric que el logo de la universitat, que torna a estar inflada. Sasseu sense ni tan sols treures la jaqueta i clica la icona per obrir el desplegable:

Si estàs llegint això,

és perquè jo, laranya, així ho he volgut. Considerat afortunat/ada, ja que molts desitjarien rebre aquest escrit, però els destinataris són pocs i encara menys els que aconsegueixen accedir-hi. Tu hi has arribat i això et converteix en un dels candidats/es per a la missió que vull encomanar. Continua atent/a a la meva icona, que tanirà dosificant el coneixement necessari amb un tempo òptim. «Òptim per a què, per a qui?», et preguntaràs. Doncs per a la universitat, la Glob i també per a tu, creu-me. Tot de cop no ho assimilaries. Deixat conduir i no vulguis cremar etapes. De moment vés familiaritzant-te amb la informació de la carpeta Documents_clau perquè estiguis en condicions dactuar quan toqui. No abans, entesos? I, sobretot, confidencialitat absoluta. Altrament seràs descartat/ada.

Senretira una mica de la pantalla i mira a banda i banda per si algun alumne desvagat o becari tafaner pogués estar-la espiant. La porta del despatx és oberta, tot i que ningú gosaria entrar-hi sense trucar i el silenci és total, però estava tan absorta que sha endut un ensurt.

Salça i tanca la porta.

Per primera vegada li passa pel cap que els enigmàtics textos que la icona fantasma ha desplegat els darrers dies potser no anaven dirigits a la professora Mestres, com havia suposat, sinó a ella. Quan fa mig any va heretar-ne el despatx, no es podia imaginar el seguit de finestres que se li obririen entre aquestes quatre parets, finestres a mons insospitats on infiltrar-se ha estat un veritable luxe. Qui sap si ara en pagarà les conseqüències.

Tem que algú hagi descobert que ha usurpat la identitat i alguns contactes de lantiga catedràtica i li estigui gastant una broma... o, pitjor encara, vulgui fer-li xantatge. ¿Pot ser que tot siguin imaginacions seves perquè se sent en fals? Si es tractés només dels escrits de laranya, podria pensar que són una nova estratègia de màrqueting, una versió actualitzada de les cartes seriades o els concursos ficticis; però hi ha també la qüestió de la Glob, la xarxa privada i exclusiva de la qual només havia sentit rumors i que ara, després de les indagacions que ha fet amb les contrasenyes de la professora, sap que existeix. Com que hi ha entrat amb la seva identitat digital, el més lògic és que la destinatària daquests escrits sigui ella. Vés a saber en quins assumptes devia estar ficada. Fins no seria estrany que la seva desaparició del món acadèmic hi tingués relació. Potser no fou tan voluntària com semblava. La Júlia no sap si preocupar-se pels escrits de laranya, per les represàlies que pugui patir arran de la suplantació, o pel que hagi pogut succeir a lAriadna Mestres.

Rellegeix el text a poc a poc tractant desbrinar la interpretació més probable. Li cal decidir duna vegada si fer-ne cas o passar pàgina i desentendres daquesta història. Ja hi ha perdut prou temps. Però, i si...? La possibilitat dhaver estat escollida li toca lego, per més que intenti negar-ho pensant que moltes persones deuen haver rebut el mateix. Lal·lusió a la universitat deixa clar que no es dirigeix a qualsevol, i el color blau de laranya... té la viva sensació que el missatge va per ella. Potser juntament amb altres col·legues escollits daquest campus. I encara que això lafalaga, se sent també amenaçada. Difusament. No sabria dir per qui ni per què, fins que buscant indicis en el text, el «jo» potent, nu, explícit, de la primera línia la intimida i les frases en imperatiu, «estigues atenta», «deixat conduir», rematades pel «seràs descartada» final, acaben de posar-la nerviosa. Vol de veritat seguir aquest joc?

No es penedeix dhaver creuat lAtlàntic per accedir a la plaça de professora titular, però alhora no pot evitar mirar lentorn amb un cert recel, fins i tot amb una mica de por, com si les parets tinguessin ulls. «Tan innocents i anodines com semblen», pensa repassant la fusteria metàl·lica negra que emmarca uns vidres netejats amb desgana, grisos com els envans prefabricats on reposen la pantalla hologràfica, el penja-robes, la prestatgeria i un arxivador, tot de sèrie. Encara que hagi col·locat de manera estratègica aquí i allà els puzles 3D de fusta que li han fet companyia des dels temps destudiant, així com la col·lecció de robots en miniatura que exalumnes agraïts i amics viatgers fan créixer, no ha aconseguit fer-se seu lespai. Ni la serigrafia del seu estimat campus de Brown presidint el millor pany de paret la fa sentir a casa com se sentia allà. Per més que hi tanqui els ulls i ho negui davant de la família i, sobretot, de lEdward, el seu entorn acadèmic continua resistint-se-li.

Damunt lescriptori la foto dels seus nens en pijama, escabellats i fent cara dangelets just després dhaver-se esbatussat amb els coixins, la reconforta i li arrenca un somriure. La decisió de tornar va ser encertada i no consentirà que uns missatges, que ni tan sols sap si li van dirigits, la intimidin. I menys encara aquesta insignificant aranya que sembla desafiar-la des de la cantonada superior de la pantalla. Lúnic inquietant és el to que gasta; per la resta, el «jo» li ho posa fàcil: no demana fer res despecial, ja es dirigeixi a la doctora Mestres o a ella, només deixar-se conduir. Així que pot mantenir-se a lexpectativa, no cal que prengui cap determinació ara mateix. Lúnica exigència és guardar-ne confidencialitat. Ni paraula a ningú, doncs, almenys de moment.

Clica la icona i el text sencongeix fins a quedar reduït a una petita teranyina. Veient laranya allà arrupideta al costat de la barracuda netejapantalles, el lloro de lhoròscop, el cargol bavejasentències i tota la fauna, es diu que ja no li ve duna bestiola més a lescriptori i, amb un sospir resignat, es força a centrar-se en la feina. Tot just comença a revisar el correu electrònic, quan un imperatiu truc dartells li fa aixecar la vista cap a la porta i, sense temps de dir res, es troba en Tomàs Rull assegut al davant. Té pressa i va al gra: el Consell de Govern finalment ha donat llum verda a la nova plaça de professor titular i, per qüestió de paritat, han de posar dues dones al tribunal. Una serà la catedràtica de Lleida, amb qui hi ha bona relació, i laltra han pensat que sigui ella. Pressuposant que no hi tingui inconvenient, esclar. Es tracta dun afer de tràmit perquè en Garcia és un bon candidat i ningú gosarà enfrontar-shi.

Però amb prou feines sé com es fan les oposicions aquí, només he assistit a la meva. No podríeu triar una altra persona?

Qui? Qui? Ja sha alçat i està a punt de marxar. Pots dir-me qui? Abans hi hauríem posat lAriadna Mestres, així que ara et toca a tu.

No és mal director, pensa la Júlia, i ha aconseguit prou consens al seu voltant, però les decisions precipitades li alimenten la fama de portar el departament a cop dimprovisació. Tant de bo sigui cert que loposició serà un pur tràmit.

Encara no ha tingut temps de posar-se de nou davant la pantalla, que en Rull torna a treure el cap:

Me noblidava; mhan dit dAdministració que és urgent que hi passis. Hi ha un embolic de mil dimonis amb la justificació del projecte Robots a lAula, suposo que ho saps.

Sí, però no ho entenc. Estem gastant el pressupost tal com constava en la proposta, ni un euro més.