Jordi Masó - La biblioteca fantasma стр 2.

El relat va resultar finalista en lexigent concurs Vent de Port, de Tremp, va ser inclòs en un recull que aplegava el relat guanyador i els finalistes Magranes i altres narracions (Pagès Editors, 2014) i va trobar el repòs final en el volum Polpa, que va editar-me Males Herbes lany 2016.

Fins aquí els fets, exposats en estricte ordre cronològic: concepció, escriptura, reescriptura, concurs i doble publicació. El periple de la meva criatura shauria dhaver aturat aquí, perquè quan publiquem un relat en un llibre lestem ficant dins dun nínxol: lautor dona el vistiplau al conte i després de passar lescrutini de leditor, el corrector i el maquetista tanatopràctics experts que el poleixen, lenllustren, lempolainen, ningú ja no podrà canviar-li la fesomia. El pobre Parés, doncs, hauria dhaver descansat pacíficament en el seu sepulcre, només eixorivit per les visites ocasionals dels lectors que farien reviure durant una estona la seva història. Però no va anar així: en Parés resultaria ser un difunt empipador.

El primer símptoma de rebel·lia es va produir poc després de la publicació de Polpa. Va ser en una llibreria, durant una de les presentacions del llibre. Davant una audiència entusiasta de familiars i amics, en Ramon, un dels dos editors de Males Herbes, va dedicar unes paraules amables al conte i va comentar que sabia duna lectora que, buscant «Frédéric Parés» a internet, havia ensopegat amb unes fotografies en blanc i negre dun home assegut davant dun piano.

El gènere fantàstic és un camp minat de tòpics. A lescriptor se li fa difícil fer quatre passes i que no li esclati un lloc comú sota la sola de la sabata. Les històries en què els límits entre realitat i fantasia es difuminen formen un subgènere del qual sha abusat: creadors a qui sels apareix la seva creació, confusions entre qui somia i qui és somiat, entre món real i món imaginat. ¿Em tocava ara protagonitzar una daquelles històries en què a un autor se li encarna el seu personatge i conversen amigablement (o bé es llancen retrets, segons la fortuna que lautor hagi atorgat al personatge en qüestió)? ¿Existien fotografies reals del compositor gandul que jo havia parit? La meva naturalesa escèptica em prevenia sobre aquella absurditat. Més aviat minclinava a pensar que, per atzar, entre tots els noms possibles, jo havia anat a batejar el meu heroi amb el cognom dun músic que havia existit, però que fins aquell moment mera desconegut. Mala sort. Al capdavall, ni les combinacions de noms i cognoms són infinites, ni jo tinc un coneixement absolut de la història de la música.

No vaig amoïnar-mhi gaire, però aquell vespre, de camí cap a casa, encara eufòric per lèxit de la presentació del llibre, vaig recordar un microrelat que havia escrit un parell danys abans, i que aprofito per transcriure aquí.

El precursor

Ara soc un escriptor consagrat i aquestes qüestions ja no mamoïnen, però quan començava a obrir-me camí en el món literari, cansat de sentir els crítics associar-me amb determinats autors les meves «influències evidents», els meus «referents», insistien, vaig inventar-me un escriptor que seria el meu precursor: un romàntic danès, Lars Haugaard (1849-1898). Si em preguntaven per un autor que mhagués influenciat, sempre contestava que «òbviament» Lars Haugaard, lestilista nòrdic, el príncep de les lletres de Dinamarca, el bard de Copenhaguen. Els saberuts corrugaven les celles; els prudents afirmaven amb el cap; els ignorants exclamaven: «Ah sí, Haugaard!». Pregonava que els meus llibres no sentenien sense el seu magisteri, que jo sempre seria lombra pàl·lida de Haugaard. Vaig imaginar-li una obra (extensa), una biografia (tràgica), una imatge (turmentada).

Amb els anys, en arribar-me els honors, convertit jo en el referent dels joves, Haugaard va esvair-se. Vaig oblidar-lo.

Però avui, casualment, lhe trobat a internet. Lars Haugaard: novel·lista i poeta danès. Nhe encarregat tots els llibres. Els espero, temorós dhaver estat la seva ombra pàl·lida.

Em voltava pel cap aquesta història quan vaig arribar a casa i, tement-me haver descobert el meu Lars Haugaard particular, vaig teclejar «Frédéric Parés» al cercador dimatges de lordinador. Tal com la lectora desconeguda havia explicat a en Ramon, la pantalla de seguida va tornar-me, entre una estesa dimatges heterogènia i aparentment irracional, dues fotografies antigues, dun to sèpia gastat, melangiós. Va alleujar-me comprovar que no es corresponien a cap de les imatges que jo havia imaginat en làlbum den Parés.

En les dues fotos hi apareixia un jove tocant el piano. Van ser fetes molt probablement el mateix dia. En una saleta amb una estora de dissenys florals, il·luminada per una claror sumptuosa que entra a través de les cortines dun gran finestral, el pianista toca davant una parella de mitjana edat. Lhome sha assegut en una butaca situada a lesquena del pianista una col·locació estranya per escoltar un concert, les cames creuades, lesquena ben recta, els dits de les mans entrellaçats. Seria la representació perfecta de la placidesa si no fos per un involuntari encarcarament i per la mirada que, en lloc de dirigir-se al músic, es perd en un punt inconcret: costa saber si està intensament concentrat o irremeiablement distret. També lactitud de la dona que seu al costat és més displicent que entusiasta: el cos massa aclofat a la butaca i la mà esquerra sobre la galta, com si saguantés el cap. La poca definició només ens permet intuir-li la mirada desconfiada. No és una fotografia espontània, sinó meticulosament escenificada. Tots semblen tan intimidats per la presència de la càmera del fotògraf, que lescena desprèn una naturalitat forçada. Dels tres, el pianista, amb la mirada abstreta en el teclat, assegut en una cadira amb respatller en lloc de la tradicional banqueta, és qui diríeu que es troba més còmode.

En la segona fotografia, el pianista encara seu davant del piano, però lhome i la dona han canviat de posició; el fotògraf, per desgràcia, també: amb el gran finestral al davant, la mateixa llum que abans banyava amb la seva calidesa la sala destar, ara encega lescena: el contrallum ha jugat una mala passada al fotògraf i ha deixat lhabitació en la penombra. Sobre la tapa abaixada del piano de cua, un llum de taula modernista presideix la imatge. També hi ha diversos llibres i un feix de fulls que, per la mida, més que partitures semblen diaris. El pianista ha quedat reduït a la silueta dun bust tenebrós, espectral. Del crani en sobresurt una orella punxeguda que inevitablement evoca el Nosferatu de Murnau. Darrere el pianista, lhome i la dona, indiferents al concert, shan aixecat: «Estirem una mica les cames», potser han comentat, «que ja nhi ha prou de tanta música!». La dona contempla el paisatge a través del finestral; lhome, amb lesquena contra els cortinatges de vellut, mira el pianista amb més deferència que entusiasme. És evident que no se lestan escoltant. Fins i tot pot ser que estiguin conversant en veu baixa: «Quin bon dia que fa avui!». «Hauríem dhaver anat a passejar una estona en lloc destar-nos aquí escoltant aquesta llauna.» «Sí, anem-hi quan sacabi la murga». «Silenci, que ens sentirà!» O algun comentari semblant.

¿Era el meu Frédéric Parés, renascut dentre les pàgines del meu llibre, el protagonista del concert domèstic documentat en les dues imatges? Per desvelar el misteri vaig clicar la imatge. La fotografia va engrandir-se i va revelar la seva intimitat més trivial: «Frederic Mompou tocant el piano per als seus pares. Fons fotogràfic Frederic Mompou (Biblioteca de Catalunya)».