Pol Dunyó - Estripar la terra

Estripar la terra

Contra les mentides del món rural

CICLOGÈNESI 24 | RAIG VERD

Primera edició: 1000 exemplars, octubre 2021

Títol original: Estripar la terra

Aquesta obra està subjecta a una Llicència Creative Commons

Es permet compartir lOBRA en part o totalment sota les següents condicions:

Reconeixement - No comercial - Distribuir Igual

C/o Rayo Verde Editorial, S.L.

www.raigvereditorial.cat

daquesta edició, Raig Verd Editorial, 2021

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Maquetació: Noemí Giner

Correcció: Xantal Aubareda i M. Mercè Estévez

Producció editorial: Xantal Aubareda i Sandra Balagué

Composició digital: Pablo Barrio

Publicat per Raig Verd Editorial

Mallorca, 221, sobreàtic, Barcelona 08008

www.raigverdeditorial.cat

@Raig_Verd RaigVerd

Raig Verd editorial forma part de lAssociació deditorials independents

Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a labast daltres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper.

Leditorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial daquesta obra per a ús personal.

Estripar

la terra

Contra les mentides del

món rural

Pol Dunyó i Ruhí

Propostes per conèixer i entendre qüestions al voltant de la diversitat, lequilibri i la sostenibilitat en rebuig a la sobreexplotació, la pressa i la violència.

GERMINACIÓ

Procés pel qual una llavor o una espora surt dun període de dormició.

Soc pagès agroecològic des de fa uns anys i, tot i haver descobert la meva passió i reafirmar-la cada dia una mica més, tinc la sensació que tot el que aprenc em resta. Cada cosa nova que aprenc i interioritzo mobre una porta a labisme, a la informació, a les possibilitats inacabables i a linfinit, i això és tant apassionant com asfixiant. Vertigen. Intentaré que aquest exercici que desenvolupo serveixi per concentrar i sintetitzar part dallò après i per aplanar el terreny de sortida cap a aquest abisme magnífic que és lagricultura, la pagesia. I la passió que em genera.

Aquesta passió per lagricultura neix pràcticament del no-res, de la necessitat imperant de conèixer don procedeix el que necessitem per viure, en primer lloc, i dels milers de dubtes i propostes noves, satisfactòries i emocionants que apareixen a partir daquesta primera inèrcia. A més, la idea dautoabastir-me i no dependre dels mercats és només una idea, repeteixo! em va semblar una proposta molt coherent per concentrar les meves idees, desil·lusionat amb la meva participació com a activista polític en certs àmbits i de veure com la majoria de la militància no practicava les exigències col·lectives de manera individual. Lexcessiva tutela paternalista dels Estats i la burocràcia, de bracet dels patrons de leconomicisme, han reduït la llibertat individual i col·lectiva a una estúpida col·lecció de drets catalogables i sovint més cars del que ens podem permetre. La pagesia i lautosuficiència em van semblar una proposta adient per poder complir objectius sense exigir res a ningú.

Lagricultura va molt més enllà de cultivar aliments i viure de la terra; és una connexió indubtable amb la història de la humanitat i el seu desenvolupament. El treball del sòl, la relació amb lentorn, la pedra, la carn o el foc, la suor, lesgotament i laire al clatell, la fusta, el vent, els dits entumits, el sol, laigua la vida i la mort; té la immensa capacitat dobligar-nos a acceptar els esdeveniments tal com venen i a procurar donar el millor de nosaltres perquè es desenvolupin com esperes. Ens lliga, però ens fa lliures.

De les poques coses que he posat en clar aquests últims anys, la més essencial és haver estat capaç de considerar els problemes com una possibilitat a resoldre. A partir del moment en què els esdeveniments desafortunats no tenen cap possibilitat de rectificació realista, hem de ser capaços dacceptar-los com un trànsit i no com una frustració. Si hi ha possibilitats, escollim la millor; si no nhi ha, el problema sacaba.

Els motius que poden dur un pagès a perdre una collita són diversos, una gelada negra, una pedregada, una plaga, una malaltia que no sha après a prevenir, i en cap cas lofuscació rectifica el fet. Així, lúnic a què podem recórrer és a la possibilitat de salvar allò salvable si sescau i a pensar en les millors opcions de cara als anys vinents, per no tornar a passar pel mateix. El problema de lagricultura, que és alhora la seva gran virtut, és que tot allò que no funciona aquesta temporada, pel motiu que sigui, haurà desperar a la temporada següent.

La inèrcia que ens mou a la impaciència i lara per ahir mor en lintent quan senfronta al clima i als cicles naturals. La pressa té poc a pelar contra la temperatura, les estacions, el pas del temps o les inclemències climàtiques. Res és per a avui, quan es treballa a camp, i moltes coses ni tan sols són per a demà. Això pot generar múltiples sensacions o reaccions segons el context de la situació i la persona que la viu, però sens dubte sempre guanyarà el temps. I penso que això, a pesar del risc que comporta, és un valor imprescindible que molts de nosaltres hem perdut (no me nexcloc) i hem de recuperar amb urgència, al meu entendre.

No sé en quin moment la percepció dels elements que menvolten ha mutat o, simplement, ha brotat com si hagués estat fins ara un borró latent, però soc conscient dhaver experimentat un canvi pel que fa a la sensació que em provoquen certes situacions quotidianes, després de treballar en contacte amb elles i de voler entendren la presència. La humitat, lherba molla a finals destiu i la rosada que brilla a primera hora sobre un verd esmorteït i la terra negra, les postes curtes i vermelles de finals de tardor i la sensació de placidesa que desprèn el cultiu; la violència i el caos de la pluja i del vent, de la calor extrema i de les temporades de sequera. Observar un tomàquet, un carbassó, qualsevol fruit, i percebre tot allò que el connecta amb lunivers. La saba que es mou, les arrels que viatgen i parlen entre elles, que interactuen i absorbeixen laigua plena de nutrients que els milers déssers vius que comprèn el sòl fan disponibles, laire sec i tallant que cargola les fulles i que passeja pertot, imperceptible, el sol que escalfa les escorces i la terra molla, laigua que tot ho alimenta i els pol·linitzadors que ho connecten. Fins i tot jo, sembrant-ne la llavor i tutelant-ne el creixement. I tots nosaltres alhora, en una perfecta coordinació que permet que tot visqui i es manifesti, a la seva manera, perquè després defalleixi i mori, per tornar a formar part del que prèviament nha facilitat la vida, afavorint-ne de noves.