LES MUSES
Primera edició: març del 2022
© Hereus de Jordi Cussà Balaguer
© daquesta edició: Editorial Comanegra
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Correcció: Tina Vallès
Revisions de proves: Gemma Garrigosa i Àlex Moreno
Il·lustració de coberta: Pep Montserrat
Maquetació: Edu Vila
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
JORDI CUSSÀ BALAGUER
LES MUSES
- TAULA -
1. Apòstol de la lucidesa i la follia
2. El llegat dun renegat
3. Dos drames i una comèdia
4. Un present futur
5. Dun deixeble i un geni
6. La nit dels secrets
7. La filla del mestre
8. Un passat present
9. Tutor, copista, traductor i enganyapobres
10. El centre de lunivers
11. La gènia de Salzburg
12. Pluja
13. Far cec
14. Tres monstres
15. Notícies fresques
16. Pedres voladores
17. Deliri damor
18. La mort de lautor
19. Músiques i lletres
Epíleg. La vacuna de la utopia
1. APÒSTOL DE LA LUCIDESA I LA FOLLIA
Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç, àlies
el Ciclop. A Mallorca, lany 1265
He abusat tant de la lucidesa, i he fracassat tantes vegades a pesar de gaudir-ne, que ara tinc por de frisar la follia. Això em recorda cada dia més el meu cosí extraviat, Guillem Ponç àlies el Ciclop: ell també temia la demència més que res; molt més que la mort fins i tot. Però anem a pams, que hem de recórrer moltes llengües.
El meu cosí Guillem Ponç, el monstre visionari, a més duna poció màgica o demoníaca que deixarem per després, em va llegar com a herència familiar un fotimer de documents escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques. Un tresor incommensurable, ho reconec ara obertament malgrat lescepticisme inicial. Expressaven, si no tota, una part preciosa del coneixement de la tradició hel·lènica, des dHomer de Quios, Safo de Lesbos, Sòcrates latenenc i Hipàtia dAlexandria, a més de lerudició de Roma, on els poetes, els historiadors i els oradors van florir per damunt dels altres fruits, i encara moltes altres aportacions atribuïdes a cultures i civilitzacions anteriors o posteriors. Inclosa, poca cosa, la de lAtlàntida, la qual el mateix Plató considerava rigorosament històrica. Però la història, ja se sap, cadascú lescriu com vol fins al cap de mil anys, quan tot són engrunes. Serem aquell mosaic de cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil.
Quan el cosí Guillem Ponç, borni, coix i geperut, va irrompre en la meva existència com un vendaval de coneixement universal i pensament lliure, jo era abat a la vila de Badalona. Després de la seva desaparició, i de la nit infausta en què una turba humana li va cremar el casalot, vaig esperar quinze dies perquè la fúria amainés. La meva situació enfront del bisbe era molt delicada, i em feia por que al capdavall macusés dheretgia davant de la inquisició papal, que ja feia vuit o deu anys que perseguia càtars i heretges pels comtats de Catalunya. El més assenyat era recuperar els documents que el cosí havia enterrat per a mi al pou, i tocar el dos sense dir adeu-siau, però la idea de deixar la mare a la residència de les monges, convençut que no la veuria mai més, sem clavava a la consciència com una espina infectada. Si fugia com un desertor, el bisbe era capaç de venjar-se en la seva persona i fer-la fora de la residència, pobra dona. Quan ja mhavia decidit a emportar-me-la amb lexcusa que fos, i marxar cap al regne de Castella a escampar la boira una temporada malgrat els perills que el viatge representava per a una anciana amb poca salut, la mare va agafar una grip i es va esfondrar abans dacabar la setmana. Uns mesos abans, potser ho hauria considerat un senyal diví.
Lendemà al matí li vam donar sepultura cristiana i li vam dedicar una missa i un rosari, i la matinada següent em vaig esmunyir de labadia pel camí de lhort amb una bossa de viatge i unes alforges grosses, per anar a recuperar els documents del cosí ciclopi. Allà, amb un parell de cavalls, mesperava un amic antic, ferrer dofici, per acompanyar-me a la barcassa pescadora del seu germà. Em va dir que, de grat per força, el passatge fins a Tarragona estava pagat, i ens vam acomiadar amb un somriure coratjós i els ulls tristos, conscients que probablement no ens veuríem mai més. Em rondava la idea danar a Toledo, on lEscola de Traductors encara brillava com un sol de tolerància i estudi, i mhavia inclinat pel mar per no trencar-me lespinada dalt dun cavall. Daltra banda, no creia que el bisbe em fes perseguir quan linformessin de la meva desaparició, però val més tocar a temps el dos que acabar entre barrots reclòs.
A Tarragona, vaig comprar un passatge fins a Sagunt, on coneixia el baró Martí Mar, un músic apassionat amb poca fama, que em va acollir com a una musa dApol·lo. Em va convèncer a la primera de quedar-me quinze dies a la seva mansió al capdamunt de la ciutat, vora les ruïnes dun campament romà, perquè em delia de fer una còpia o dues de la paperassa saberuda del cosí ciclopi, no fos cas. Finalment hi vaig passar el Nadal més agredolç de tota la vida, de dol per la mare i fugit de lEsglésia, i mhi vaig acomodar fins que la primavera va trucar a la porta. A canvi de lhospitalitat, com que de diners no en volia de cap manera, li vaig regalar una còpia dels documents del Ciclop, que jo considerava una joia, però no sé si ell els va arribar a valorar degudament.