Albert Camus - La caiguda

La caiguda

Col·lecció Raigs globulars

(44)

La caiguda

Albert Camus

Traduït per Anna Casassas

Primera edició: gener 2022.

Títol original: La chute

Copyright © Éditions Gallimard, 1956

© Albert Camus, 1956

© de la traducció, Anna Casassas, 2022

© d'aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2022

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Il·lustració: Agustín Comotto

Maquetació de l'edició en paper: Noemí Giner

Producció editorial: Xantal Aubareda

Correcció: Pepe Arabí i Francesc Gil

Conversió a epub: Iglú ebooks

Publicat per Raig Verd Editorial

Mallorca, 221, sobreàtic, 08008 Barcelona

www.raigverdeditorial.cat

Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials

THEMA: FA, HPS, JPF

La traducció d'aquest llibre es regeix pel contracte tipus proposat per ACE Traductores.

Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.

L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.

[Puc oferir-li els meus serveis...]

Puc oferir-li els meus serveis, senyor, sense córrer el perill dimportunar-lo? Em fa por que no sàpiga fer-se entendre pel respectable goril·la que presideix el destí daquest establiment. Sí, només parla holandès. Fora que mautoritzi a intercedir per vostè, no endevinarà que vol ginebra. Ja està, goso esperar que a mi mha entès; aquesta oscil·lació del cap deu voler dir que es doblega als meus arguments. Sí, ja hi va, safanya, amb una lentitud plena de seny. Té sort, no ha grunyit. Quan es nega a servir, amb un gruny en té prou: la gent ja no insisteix. És un privilegi dels grans animals, ser amos dels seus humors. Però ara em retiro, senyor, content dhaver-li estat útil. Gràcies, ho acceptaria si estigués segur de no fer-me pesat. És massa amable. Doncs, així, posaré el meu got al costat del seu.

Té raó, el seu mutisme és eixordador. És el silenci dels boscos primitius, pesant com el plom. De vegades em sorprèn com sobstina el nostre taciturn amic a fer el buit a les llengües civilitzades. La seva feina consisteix a rebre mariners de totes les nacionalitats en aquest bar dAmsterdam al qual, daltra banda, no sé per què, va posar de nom «Mexico-City». Amb aquestes obligacions, no li sembla que la seva ignorància ha de ser incòmoda? Imaginis lhome de Cromanyó pensionat a la torre de Babel! Shi trobaria fora de lloc, com a mínim. Però no, aquest no se sent exiliat, va a la seva, no lafecta res. Una de les poques frases que li he sentit dir proclamava que era això o res. Però això, què? Sens dubte el nostre amic mateix. Li confessaré que matreuen, aquests personatges duna sola peça. Quan sha meditat molt sobre lhome, per ofici o per vocació, es poden arribar a enyorar els primats. No tenen segones intencions.

Els nostre amfitrió, en realitat, sí que en té, encara que les nodreixi obscurament. A còpia de no entendre el que la gent diu davant seu, sha anat tornant desconfiat. Per això té aquest aire de gravetat recelosa, com si sospités, com a mínim, que en els homes hi ha alguna cosa que no rutlla. Aquesta disposició fa menys fàcils les converses que no tenen relació amb la seva feina. Miri, per exemple, més amunt del seu cap, a la paret del fons, el rectangle buit que indica el lloc on hi havia hagut un quadre. Exacte, van despenjar-ne un quadre, un de particularment interessant, una autèntica obra mestra. Doncs bé, jo hi era el dia que lamo de la casa el va rebre i el dia que el va cedir. En tots dos casos amb la mateixa desconfiança, després de setmanes de rumiar-hi. En això, sha de reconèixer que la societat ha espatllat un xic la franca simplicitat del seu caràcter.

Fixis que no el jutjo. Considero que la seva desconfiança està justificada i amb molt de gust la compartiria si, com pot veure, el meu caràcter comunicatiu no shi oposés. Soc xerraire, ai, i tinc facilitat per relacionar-me. Tot i que sé mantenir les distàncies adequades, aprofito totes les oportunitats. Quan vivia a França, no podia conèixer un home agut sense que men fes immediatament amic. Ah, veig que aquest imperfet de subjuntiu li fa arrufar el nas! Confesso que tinc una debilitat per aquest mode, i pel llenguatge escaient en general. Una debilitat que em pesa, creguim. Sé de sobres que el gust per la roba fina no vol dir que per força es tinguin els peus bruts. Però tot i així. Lestil, igual que el popelín, massa sovint dissimula lèczema. Em consolo dient-me que, comptat i debatut, els qui sembarbussen tampoc no són purs. Però sí, prenguem més ginebra.

Compta estar-shi gaire, a Amsterdam? Una ciutat maca, oi? Fascinant? Si en feia, de temps, que no havia sentit aquest adjectiu. Dençà que vaig deixar París, justament, ja fa anys. Però el cor té una memòria i no he oblidat res de la nostra preciosa capital, ni dels seus molls. París és un autèntic trompe-lœil, un decorat magnífic habitat per quatre milions de siluetes. Quasi cinc milions, segons lúltim cens? Doncs deuen haver criat. No em sorprendria gens. Sempre he pensat que els nostres conciutadans tenien dues dèries: les idees i la fornicació. A tort i a dret, diguéssim. Daltra banda, guardem-nos de condemnar-los; no són els únics, tot Europa fa el mateix. De vegades penso què diran de nosaltres els historiadors del futur. Pel que fa a lhome modern, en tindran prou amb una frase: fornicava i llegia diaris. Després daquesta definició concisa, goso dir que el tema ja estarà esgotat.

Els holandesos, oh no, els holandesos són molt menys moderns! Tenen temps, mirils. Què fan? Doncs sí, aquests senyors viuen del treball daquestes senyores. Daltra banda, tant ells com elles són personatges molt burgesos, vinguts aquí, com sempre, per mitòmans o per ximples. És a dir, per excés o per falta dimaginació. De tant en tant, aquests senyors fan anar el ganivet o la pistola, però no es pensi que és el que volen. Els ho exigeix el paper, simplement, i quan disparen els últims cartutxos es moren de por. Dit això, els trobo més morals que els altres, els que maten en família, per desgast. No sha adonat que la nostra societat està organitzada per a aquesta mena de liquidació? Segur que ha sentit a parlar daquests peixets minúsculs dels rius brasilers que ataquen el nedador imprudent i entre milers el netegen en pocs instants, a queixaladetes ràpides, i no en deixen sinó lesquelet immaculat, oi? Doncs bé, així és com sorganitzen. «Vol una vida neta? Com tothom?» Diu que sí, és clar. Com podria dir que no? «Dacord. El netejarem. Aquí té un ofici, una família, distraccions organitzades.» I les dentetes ataquen la carn, fins a los. Però soc injust. No hem de dir la seva organització. Ben mirat, és la nostra: a veure qui neteja primer laltre.