Clarice Lispector - Un alè de vida

Um sopro de vida

Edició digital: juliol de 2021

© 1978, 2021, Paulo Gurgel Valente

© 2021, Josep Domènech Ponsatí, per la traducció

© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Callís, Nura Nieto, Maria Bohigas

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Clarice Lispector

Un alè de vida

Traduït per

Josep Domènech Ponsatí

CLUB EDITOR

BARCELONA

Vull escriure un moviment pur.

Llavors el Senyor-Déu va modelar lhome amb pols de la terra. Li va infondre lalè de vida, i lhome es convertí en un ésser viu.

Gènesi, 2, 7

Lalegria absurda per excel·lència és la creació.

NIETZSCHE

El somni és una muntanya que el pensament ha descalar. No hi ha un somni sense pensament. Jugar és ensenyar idees.

ANDRÉ AZOULAY

Hi haurà un any en què hi haurà un mes en què hi haurà una setmana en què hi haurà un dia en què hi haurà una hora en què hi haurà un minut en què hi haurà un segon i dins el segon hi haurà el no-temps sagrat de la mort transfigurada.

CLARICE LISPECTOR

Això no és una queixa, és un crit docell rapinyaire. Irisat i intranquil. Un petó en una cara morta.

Escric com si hagués de salvar la vida dalgú. Probablement la meva pròpia vida. Viure és una mena de bogeria que la mort provoca. Que visquin els morts perquè vivim en ells.

De cop i volta ja no cal que les coses tinguin sentit. En tinc prou amb ser. ¿Tu ets? Estic segur que sí. El no-sentit de les coses em fa esbossar un somriure de complaença. Segurament tot ha de ser el que és.

Avui fa un dia de res. Avui és zero hora. ¿Per casualitat existeix un número que no és res? ¿Que és menys que zero? ¿Que comença en el que mai no ha començat perquè sempre era? ¿I era abans de sempre? Em lligo a aquesta absència vital i rejoveneixo completament, al mateix temps integrat i total. Rodó sense inici ni fi, soc el punt abans del zero i del punt final. Del zero a linfinit camino sense parar. Però al mateix temps tot és tan fugaç. Sempre he sigut i tot seguit deixava de ser. El dia transcorre a fora sense més ni més, i hi ha abismes de silenci en mi. Lombra de la meva ànima és el cos. El cos és lombra de la meva ànima. Aquest llibre és la meva ombra. Demano permís per passar. Em sento culpable quan no us obeeixo. Soc feliç a deshora. Infeliç quan tothom balla. Mhan dit que els esguerrats són feliços, de la mateixa manera que els cecs estan contents. El que passa és que els infeliços es compensen els uns amb els altres.

La vida no ha sigut mai tan actual com ara: ve dun fil que ja sigui el futur. Per a mi el temps vol dir la disgregació de la matèria. La podridura del que és orgànic, com si el temps tingués com un cuc dins duna fruita i se li anés menjant tota la polpa. El temps no existeix. Allò que anomenem temps és el moviment devolució de les coses, però el temps en si mateix no existeix. O bé existeix immutable i a través dell anem dun lloc a laltre. El temps passa massa de pressa i la vida és molt curta. Aleshores per no ser engolit per la voracitat de les hores i per les novetats que fan que el temps passi de pressa cultivo un cert avorriment. Assaboreixo, així, cada detestable minut. I també cultivo el buit silenci de leternitat de lespècie. Vull viure molts minuts en un sol minut. Em vull multiplicar per poder arribar fins a àrees desèrtiques que donen la idea dimmobilitat eterna. En leternitat no existeix el temps. La nit i el dia són contraris perquè són el temps, i el temps no es divideix. A partir dara el temps sempre serà actual. Avui és avui. Em meravella, i alhora em desconcerta, que se mhagi donat tant. I demà tindré un altre cop un avui. Hi ha un punt de dolor i sofriment pel fet de viure lavui. El paroxisme de la més fina i extrema nota de violí insistent. Però hi ha el costum i el costum anestesia. El fibló dabella del dia florescent davui. Gràcies a Déu, tinc alguna cosa per menjar. El pa nostre de cada dia.

Jo volia escriure un llibre. ¿Però on són les paraules? Se nhan esgotat els significats. Ens comuniquem amb les mans com si fóssim sordmuts. Magradaria que em donessin permís per escriure, amb so agrest i musical, les romanalles de la paraula. I deixar de ser discursiu. Així: pol·lució.

¿Escric o no escric?

Saber deixar-ho córrer. Abandonar o no abandonar: aquesta és molt sovint la pregunta que sha de fer un jugador. Lart dabandonar no sensenya a ningú. I no és gens estranya la situació angoixosa dhaver de decidir si té cap sentit continuar jugant. ¿Seré capaç dabandonar dignament? ¿O soc daquells que continuen esperant tossudament que passi alguna cosa? ¿Com, per exemple, la mateixa fi del món? ¿O el que sigui, com la meva mort sobtada, hipòtesi que tornaria superflu el meu desistiment?

No vull apostar amb mi mateix a veure qui arriba primer. Un fet. ¿Què és el que es converteix en un fet? ¿Mhe dinteressar per lesdeveniment? Em pregunto si mhe de rebaixar fins al punt domplir les pàgines amb informacions sobre els fets. ¿He dimaginar una història o donar ales a la inspiració caòtica? Hi ha un excés de falsa inspiració. ¿I quan ve la de veritat i en prenc coneixement? ¿És massa horrorós voler acostar-se al cor mateix del límpid jo? Sí, i és quan el jo deixa dexistir, de reivindicar res, de formar part de larbre de la vida i és per això que mescarrasso a assolir-ho. Oblidar-se de si mateix i, tot i així, viure intensament.

Tinc por descriure. És massa perillós. Qui ho ha intentat, ja ho sap. Hi ha el perill de remoure tot allò que està ocult i el món no es troba a la superfície, sinó ocult dins les seves arrels submergides en les profunditats del mar. Per poder escriure mhe de col·locar en el buit. És en aquest buit on existeixo intuïtivament. Però és un buit terriblement perillós: tant, que narrenco sang. Soc un escriptor que té por dels paranys de les paraules: les paraules que dic namaguen daltres. ¿Quines? Potser les diré. Escriure és una pedra llançada a un pou ben fondo.

Meditació lleugera i tendra sobre el no-res. Escric gairebé completament alliberat del meu cos. És com si levités. El meu esperit és buit de tanta felicitat. Tinc una llibertat íntima que només es pot comparar al fet de cavalcar sense destí camps a través. Estic lliure de destí. ¿Pot ser que el meu destí sigui assolir la llibertat? Al meu esperit no hi ha cap arruga, sinó que sesplaia en lleus escumes. Ja no em sento assetjat. Això és la gràcia. Escolto música. Debussy fa servir lescuma del mar quan mor a la platja, quan flueix i reflueix. Bach és matemàtic. Mozart és el diví impersonal. Chopin explica la seva vida més íntima. Schoenberg, a través del seu jo, ateny el clàssic jo de tothom. Beethoven és lemulsió humana en tempesta desfermada, que busca allò diví i tan sols ho aconsegueix en la mort. Pel que fa a mi, que no demano música, només arribo al llindar de la paraula nova. Sense gosar exposar-la. El meu vocabulari és trist i de vegades wagnerià, polifònic i paranoic alhora. Escric duna manera molt senzilla i molt despullada. És per això que fa mal. Soc un paisatge gris i blau. Melevo en la font seca i la llum freda.