bell hooks - Ensenyar pensament crític стр 2.

Podem aconseguir aquest futur possible, però no per mitjà del desig i lanhel, sinó del pensament, la planificació, el coneixement i lorganització. Quan en la nova era surti de la universitat un negre americà que sigui conscient de si mateix i de la seva difícil situació i sàpiga protegir-se i combatre els prejudicis racials, es farà realitat el nostre somni, i no a linrevés.

Ens van ensenyar que leducació era la via més segura per arribar a la llibertat. Els docents eren allà per guiar-nos i ensenyar-nos el camí cap a la llibertat.

Quan vaig arribar a la universitat, em va desconcertar comprovar que hi havia una part del professorat a qui, segons que semblava, els agradava sobretot tractar-nos, als meus companys i a mi, amb autoritarisme, anorrear-nos lesperit i deshumanitzar-nos el cos i la ment. Jo havia optat per anar a la Universitat de Stanford, que era de majoria blanca (bàsicament perquè les ajudes estatals i federals eren millors que les que oferien les institucions negres), però no havia pensat mai com seria això destudiar amb professors racistes. Tot i que a linstitut nhavia tingut dobertament racistes que ens tractaven amb menyspreu i antipatia, tenia la universitat idealitzada. Creia que seria un paradís del saber, en el qual tots tindríem tanta feina a estudiar que no hi hauria temps per a les mesquineses daquest món, i encara menys per al racisme.

Ens fan falta més relats autobiogràfics de la primera generació destudiants negres que van ser admesos en escoles, colleges1 i universitats de majoria blanca. Imagineu com deu ser tenir per professor algú que no et consideri humana del tot. Imagineu com deu ser tenir per professors persones que creuen realment que són duna raça superior i que no shaurien de rebaixar a ensenyar estudiants que, segons ells, són incapaços daprendre res.

Normalment, sabíem quins professors blancs ens odiaven sense dissimular i evitàvem les seves classes, tret que fossin obligatòries. Com que la majoria de nosaltres vam anar a la universitat en el context duna intensa lluita antiracista pels drets civils, sabíem que trobaríem persones aliades en la lluita, i així va ser. Encara que sembli mentida, el sexisme manifest del professorat masculí dels anys que vaig ser a la universitat era més hostil encara que el seu racisme encobert.

Anar a classe en aquest ambient nou i estrany de canvi racial era estimulant i aterridor alhora. En aquells temps, pràcticament tothom proclamava el naixement duna nova era digualtat i educació democràtica, però, en realitat, les velles jerarquies de raça, classe i gènere continuaven intactes. I es van crear nous rituals que en garantien la perpetuació. Intentar conciliar aquests dos mons el món en què érem lliures destudiar i aprendre com qualsevol altra persona i el món en què sens recordava contínuament que no érem iguals que els altres em creava una certa esquizofrènia. Volia aprendre i mho passava bé aprenent, però tenia por de la major part dels professors.

A la universitat vaig estudiar per ser professora. I tanmateix no tenia ganes densenyar. Volia ser escriptora. Aviat vaig veure que fent feines no qualificades durant hores i hores ho tindria difícil per ser escriptora i vaig arribar a acceptar que la docència era la millor professió per a algú que es dedicava a escriure. Al llarg de la carrera vaig trobar tota mena de docents. Tot i que els professors progressistes que educaven per a la pràctica de la llibertat eren lexcepció, la seva presència em va estimular. Jo sabia que volia seguir el seu exemple i arribar a ser una professora que ajudés els estudiants a ser autodidactes. I ho vaig aconseguir, influenciada per les dones i els homes progressistes (blancs i negres) que mhavien mostrat una vegada i una altra, des de lescola primària fins a la universitat, el poder del coneixement. Aquells docents em van ensenyar que es podia educar per a la pràctica de la llibertat.

Fomentant el desenvolupament personal i lautorealització dels alumnes a laula, aviat vaig aprendre a estimar la docència. Mestimava els alumnes. Mestimava laula. A més a més, em torbava profundament comprovar que un gran nombre dels abusos de poder que jo havia viscut al llarg de la meva educació encara eren habituals, i volia escriure sobre aquesta qüestió.

La primera vegada que vaig dir a en Bill Germano, el meu editor a Routledge des de feia temps, que volia escriure un llibre dassaigs sobre lensenyament, ell va mostrar una certa preocupació. Va dir que potser no hi hauria un públic per a un llibre així, i va recordar-me que jo no era professora de ciències de leducació; el meu treball publicat fins aleshores se centrava en la teoria feminista i en la crítica cultural. Jo li vaig explicar que en aquest nou llibre volia explorar les connexions que hi ha entre una pedagogia compromesa i les qüestions de raça, gènere i classe, i també limpacte de lobra de Paulo Freire en el meu pensament. Després descoltar-me, cosa que sempre feia, en Germano va quedar convençut. I el 1994 es va publicar amb molt dèxit Teaching to Transgress: Education as the Practice of Freedom.

Deu anys més tard, vaig publicar Teaching Community: A Pedagogy of Hope, una «continuació» de Teaching to Transgress, en què tornava a explorar qüestions relacionades amb la pedagogia compromesa. A la introducció, titulada «Teaching and Living in Hope», hi esmento que el primer llibre sobre ensenyament va arribar a un públic molt divers i que va crear un espai en el qual jo podia dialogar amb docents i alumnes sobre educació. Hi deia:

Aquests últims anys he passat més temps ensenyant a professors i alumnes aspectes de la docència que no pas al Departament de Llengua Anglesa, Estudis Feministes o Estudis Afroamericans. No va ser només la força de Teaching to Transgress allò que va obrir aquests nous espais per al diàleg. També va passar que, quan vaig entrar en lesfera pública, em vaig proposar, com a professora, densenyar amb passió, eficàcia i gràcia: els qui mescoltaven podien veure que predicava amb lexemple. La confluència de la teoria amb la pràctica era un exemple dinàmic per al professorat que cercava saviesa pràctica.

Fa més de vint anys que em demanen que mocupi de molts temes que no vaig tractar específicament en els dos primers llibres sobre lensenyament. Mhan demanat que tracti de diverses qüestions, que respongui preguntes considerades especialment urgents per a un professor o una professora.

En aquest darrer llibre de la trilogia sobre ensenyament, Ensenyar pensament crític, no he seguit lestructura dels dos anteriors, que eren una recopilació dassaigs, sinó que mhe centrat en problemes i preguntes que mhan plantejat docents i alumnes, i he respost cadascuna daquestes preguntes amb un breu comentari que he titulat «ensenyament». Els trenta-dos «ensenyaments» aborden un ampli ventall de qüestions, algunes de senzilles, daltres de complexes. Hi tracto qüestions de raça, sexe i classe des de diversos punts de vista. Em va fer molta il·lusió escriure aquests breus comentaris perquè hi ha molts temes interessants relacionats amb lensenyament que mereixen ser tinguts en consideració, encara que sigui en assaigs breus. Una professora negra em va demanar que expliqués què havia de fer per tenir autoritat a laula sense que la veiessin, segons els estereotips sexistes i racialitzats, com una «negra enfadada». Una altra professora em va demanar que parlés dels plors a laula, mentre que un professor em va demanar que parlés de lhumor. Em va ser especialment difícil tractar si es pot aprendre res dels pensadors i dels escriptors que són racistes i sexistes. En aquesta recopilació també tracto els temes del poder del relat, el paper essencial de la conversa en el procés daprenentatge i el lloc que ocupa la imaginació dins laula.