Gemma Pasqual i Escrivà - Viure perillosament

VIURE PERILLOSAMENT

Primera edició: octubre del 2019

© del text: Gemma Pasqual i Escrivà, 2019

© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2019

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Correcció: Gemma Sardà i Gemma Garrigosa

Il·lustració de coberta: Irene Pérez

Maquetació: Eduard Vila

Producció de lePub: booqlab

Amb el suport del Departament de Cultura

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀ

VIURE PERILLOSAMENT

UNA DONA DE SAL, DOTZE

ESCRIPTORES, UNA PINTORA I UNA SENYORA

ASSEGUDA A LAUTOBÚS

TAULA

Pròleg: La dona de sal

Bunga bunga

Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury

La carta estripada

Mercè Rodoreda i Andreu Nin

Esmaixellada

Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre

Farta

Rosa Parks i Recy Taylor

El col·leccionista

Anaïs Nin i Henry Miller

Mil francs suïssos

Aurora Bertrana, Monsieur Choffat i loncle Ramon

La figuereta

Caterina Albert i el senyor Emili Gandia

«Chocho viejo»

Emilia Pardo Bazán i Benito Pérez Galdós

Despentinada

Frida Kahlo i Lev Trotski

La dona pecadora

Isabel de Villena i Jaume Roig

Una pila de maons per fer un edifici

Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu i el professor de matemàtiques

Una espia russa

Carmen de Burgos i la seva filla

El cor pútrid del poeta

Mary Shelley i Percy B. Shelley

Res... una novel·la

Jane Austen i Cassandra

Sense ser aventurera, he viscut com sha de viure: o sigui, perillosament.

MERCÈ RODOREDA

PRÒLEG: LA DONA DE SAL

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.

MARIA MERCÈ MARÇAL

Sotges cega la ciutat damnada, et gires per curiositat, en parar lorella i sentir que us empaiten. Sobtada pel silenci, amb lesperança que Déu sho hagi repensat.

Havia sortit el Sol sobre la Terra quan arribaves a Sóar. No hi havia cap núvol al cel. Aixecaves el braç esquerre per eixugar-te la suor del front, quan de sobte una espurna encegadora ha cobert tot el cel, seguida dun terrabastall ensordidor. Thas sentit envoltada pel tro més fort que havies sentit mai. Era el so de lunivers en explosió. Déu havia fet ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. Un glavi lluminós segant larrel més viva. Tot duna se sentia un gran terratrèmol, acompanyat derupcions, llamps i flames, i destruïa les dues ciutats i tota la plana, amb tots els seus habitants i els animals i les plantes. En la fugida, tota cuca viva sarrossegava i saltava en una munió que feia pànic. Déu és gelós i venjador, venjador i furibund, implacable amb els seus enemics. Lestrèpit del dia de Déu és esgarrifós: hi demana auxili fins i tot el guerrer. Ha estat un dia dira, dangoixa, de calamitat i de misèria, un dia de tenebres i de foscor.

Lhome just segueix lemissari de Déu, gegantí i resplendent per la muntanya negra. I tu el segueixes a ell, camineu en silenci. Mires les sandàlies de Lot: en avançar dibuixen un solc en la sorra. Darrere seu sestén un fong de pols, fum i foc acompanyat dunes línies verticals que semblen escampar-se infinitament cap al cel. En deixar el farcell a terra et gires mentre et cordes la corretja de la sandàlia, per no haver de continuar mirant el clatell virtuós del teu marit Lot. Per la certesa sobtada que, si mors, ell ni tan sols saturarà. Per això et gires, per la desobediència dels submisos.

Làngel escriu un sol camí, per la muntanya negra brilla un sol traç, la vall verdeja en va. Les teves dues filles han desaparegut darrere el cim del turó. Has notat el pes de la vellesa, de lallunyament, de la vanitat duna vida errant, de la somnolència. I et gires per una sensació de solitud, per la vergonya de fugir damagat, pel desig de cridar, de tornar.

No és massa tard, encara pots mirar. Mirar les torres roges de Sodoma on vas néixer, la plaça on cantaves, el pati on filaves. Els finestrals deserts de la casa alterosa on van néixer els fills, fruit dun vincle feliç. Et gires per recança duna gibrella de plata, per la casa devastada, pel dolor de la teva vida, per la solitud en parella, pels llavis falsos que et traïen, per la fredor mortal als ulls, perquè el món és aspre i brutal.

Mires enrere, cap veu no coneix el teu nom. Et gires de la ràbia i Déu no et salva. Veus un gran centelleig blau i una gegantina bola de foc, cinc vegades més gran i deu vegades més brillant que el Sol. Cap allà avança una poderosa flama, gairebé de color blanc, i sents un gran estrèpit. La Terra tremola. És com si el Sol hagués explotat. Hi veus morts, molts morts, desfilant com un exèrcit de fantasmes cremats, amb les cares desfetes i les orelles foses. No semblen humans, la pell els cau a bocins, com parracs. I sents un dolor punxant que sestén per tot el teu cos, com si taboquessin una galleda daigua bullent sobre la pell. I corres, tarrossegues, giravoltes, fins que una foscor es desploma del cel, i amb ella una sorrera calenta i un plujam daus mortes. Per la manca dalè, et cabdelles moltes vegades. Si algú thagués vist, hauria pensat que ballaves. I de cop et llancen a les tenebres, el teu cos allà resta, ebri de pluja daigua negra i sol. Un esguard! I, aglevats per un dolor mortal, els teus ulls ja no poden, de sobte, mirar més; quedes blanca dangoixa, extenuada i sense memòria. El teu cos ha esdevingut de cop sal transparent i les cames lleugeres sarrelen a terra. Has donat la vida només per un esguard. I has cridat el teu nom: Edit, i ningú mai no tha sentit.