BUNGA BUNGA
No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment.
VIRGINIA WOOLF
Virginia va decidir que ella mateixa es tallaria els cabells.
Quina festa! Quina aventura! Va obrir de bat a bat el balcó del número 14 del carrer Fitzroy de Bloomsbury i va sortir a laire lliure. A Londres feia un dia de febrer ennuvolat i una mica humit. Quina calma més silenciosa. Com el petó duna onada, fresc i penetrant, als seus vint-i-vuit anys, solemne, plantada a les portes del balcó, una estranya sensació sapoderava della, alguna cosa terrible però molt divertida estava a punt de passar. Va pensar en les paraules que havia de dir quan no sabés què dir. Dels seus llavis va sortir: «Bunga bunga».
Es va encendre una cigarreta i la seva vista es va fixar en lhabitació a través del fum del tabac. Li agradava la tauleta de vímet, el cofre on guardava cartes lligades amb cintes i tiges despígol, lestufa, els tres crisantems en larrodonit gerro de vidre sobre la lleixa de la xemeneia, el llenç que havia pintat la seva germana Vanessa, en el qual podia admirar un vaixell enmig de lonatge, navegant, imponent, cap a un far.
Va seure davant del mirall del tocador, es va pintar la cara de negre, es va posar uns bigotis i una barba postissa, es va ajustar un turbant als cabells i es va penjar unes gruixudes cadenes dor del coll dun caftà verd, el seu color preferit. En observar-se disfressada dhome, va pensar que en trencar-se el mirall la imatge desapareixia. Va apartar aquest pensament, fent-se lullet a ella mateixa, va repetir les paraules màgiques: «Bunga bunga», i va aixafar la cigarreta en un cendrer en forma de petxina.
La seva germana Vanessa, que havia vingut a visitar-la, darrere seu, asseguda a la vora de la cadira, recolzava el front en el palmell de la mà i negava amb el cap, contrariada. No li feia cap gràcia aquell joc, el trobava perillós. El seu germà Adrian reia divertit. Ajudat del seu amant, Duncan Grant, triava un barret per disfressar-se.
Adrian! va dir Vanessa al germà. Posa una mica de seny! Parlava amb nerviosisme, el cap enrere en una estranya postura, mirant-lo de dalt a baix.
El seu pla era fer-se passar pel sultà dAbissínia i la seva comitiva, perquè la Royal Navy els mostrés el seu vaixell insígnia, lHMS Dreadnought. Lautor intel·lectual daquella pensada era Horace de Vere Cole, que havia assumit el paper dacompanyant del grup en representació del Foreign Office. Cole ja era conegut per les seves bromes, com ara imitar el primer ministre, a qui sassemblava força. Adrian admirava Cole; com la majoria de les persones de la seva condició, quedava francament fascinat per qualsevol signe dexcentricitat, especialment en les persones de posició folgada.
Adrian seria lintèrpret. Com que no van trobar cap diccionari dabissini, es van inventar un llenguatge que era una barreja de suahili amb citacions gregues i llatines dHomer i Virgili. Duncan Grant portava una túnica, com la de Virginia i els seus amics destudi, Anthony Buxton i Guy Ridley. Se sentia incòmode i es queixava perquè deia que li anava gran.
Vanessa va fer una fotografia a tot el grup disfressat reunit a la sala destar. Els sofàs omplien els miradors de les tres allargades finestres degudament vestides de discretes cortinetes de setí. Un aparador de caoba proveït de brandis, whiskies i licors ocupava un discret espai. Marxaren ràpidament. Vanessa els acomiadava amb la mà, palplantada a la porta, mentre veia allunyar-se el taxi que els duria fins a lestació de Paddington. Amoïnada, sacsejava el cap a un costat i cap a laltre fins que, com una baldufa esgotada de tant de fer voltes, va calmar el gest.
El trànsit era terriblement dens. En arribar la comitiva, van travessar lestació sense dir paraula, observats per centenars dulls curiosos. Caminaven a poc a poc vora landana fins que es van aturar. Virginia es va quedar per uns moments contemplant els trens. Tenia la sensació perpètua destar fora, molt lluny. La imatge de Cole, que anava vestit molt elegant amb un barret de copa i parlava confidencialment amb el cap de lestació, la va treure dels seus pensaments. Es presentava a si mateix com a Herbert Cholmondesly del Ministeri dAfers Exteriors i va demanar un tren especial disposat a portar un grup de prínceps abissinis a Weymouth.
Antecedits per un telegrama enviat per un còmplice, que signava com a Tudor Castle, al cuirassat tot es va posar en marxa per donar la benvinguda al sultà amb una cerimònia proporcional al seu rang. En lúltim moment es van adonar que no tenien les partitures musicals de lhimne dAbissínia. El vicealmirall ho va resoldre substituint-lo per lhimne de Zanzíbar; al cap i a la fi era la colònia més propera a Abissínia. Al vaixell, tots funcionaven com formigues: donaven lluentor als canons, enceraven els passadissos i van posar la catifa vermella i llarga que es feia servir per rebre la reialesa. En menys de dues hores tot va estar a punt.
Esperaven la comitiva abissínia al port per transportar-los al vaixell de guerra. El vaixell era més petit i més lleig del que havien imaginat. Quan van arribar al cuirassat, la Marina va rebre els prínceps amb tots els honors propis duna visita dEstat, amb pompa i circumstància per la tripulació, a càrrec del vicealmirall May i el seu segon, el cosí de Stephens, William Fisher; per sort no els va reconèixer.