Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Ecologia viscuda

Jaume Terradas

Universitat de València

Assaig 26

© Jaume Terradas

© Daquesta edició: Universitat de València, 2010 Publicacions de la Universitat de València Arts Gràfiques, 13 46010 València

Il·lustració de la coberta: Jaume Terradas (fotografia de J. Losarcos, cortesia de la revista Mètode)

Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

Realització ePub: produccioneditorial.com

Aquest llibre està dedicat als molts companys i companyes amb qui he compartit hores de treball i discussions, dins làmbit acollidor del CREAF i la Unitat dEcologia de la Universitat Autònoma de Barcelona

Vida

Brolla del llunyà nucli de plasma un amansit corrent

que banya la Terra

i regira aigua i aire.

Ací i allà, en topar amb lesfera, escriu la vida en lletra menuda Sobre pols i aigua,

Shi entreté a inventar petits rínxols,

ínmes turbulències Accidentals dilacions

de lenergia feta matèria,

de la matèria feta consciència i de seguit desfeta,

deixant fugisseres empremtes cap el futur, memòries

potser més reals que els éssers.

-Publicat a Reduccions, volum Ciència i Poesia, 1996-

Índex

Portada

Portada interior

Crèdits

Dedicatòria

Cita

Pròleg

PRIMERA PART

Ecologia, medi ambient i la casa per endreçar

1. Quina mena de ciència és lecologia?

2. La qüestió ambiental, idees bàsiques

3. Sobre la petita història recent, personal i local

SEGONA PART

Fent lofici

4. Descoberta dun país estrany i magníc

5. Aridesa i turisme

6. De mars i pesca

7. Anys daprenentatge

8. Camins de França

9. Lliçons de la natura

10. Equipament de campanya

11. Sobre la biodiversitat

12. Despècies endèmiques i rares

13. Extincions i invasions

14. Conservar: moltes comissions, però...

15. Estratègies de conservació

TERCERA PART

Cap a lecologia global

16. Estudiant el metabolisme decosistemes sencers

17. Els tròpics

18. Els experiments ecològics: llargs i cars

19. Les bases de dades i els models

QUARTA PART

Boscos i focs

20. Els boscos de Catalunya: dinàmica ecosociològica

21. Els incendis forestals

22. Gestió abans i després del foc

23. Els eixuts a Catalunya

CINQUENA PART

Els humans, en la Biosfera

24. Ecologia urbana

25. Educació ambiental

26. Canvi global

Bibliograa

Apèndix

Títols publicats

Pròleg

Arribat a certa edat, he pensat que calia fer balanç sobre un conjunt de temes als quals he dedicat la major part de les meves reexions i els meus treballs en quaranta anys de vida professional. No és que ledat sigui cap mèrit que calgui celebrar amb un sermó imprès. Com deia Grouxo Marx, tothom pot fer-se vell, tot el que cal fer és viure prou temps. I no sóc tan vell. Tampoc puc dir que la meva sigui una vida plena daventures i meravelles. No és el cas. No, és que em ve de gust fer-ho Sense pretendre, ni de lluny, ser un savi, potser em pesen els mots de Jonathan Swift quan escrigué que letapa nal de la vida dun home savi es consagra completament a esmenar les follies, prejudicis i opinions falses que ha anat acumulant durant les anteriors. Aquest balanç que emprenc no és una autobiograa, de cap manera és aquest el meu propòsit i, a més, no interessaria ningú. És més aviat una reexió sobre el món des de les meves experiències, plena de preguntes, com no podria ser altrament perquè, si tingués respostes, segur que molts altres les haurien trobat abans i ja ningú les formularia. Potser la més greu de les meves preguntes ve dun dubte esfereïdor, que la nostra espècie no estigui realment preparada per a resoldre els problemes amb què ens enfrontem. Som limitats en la capacitat de pensar a escales grans despai i temps, i gens angèlics en la relació amb els altres. Rousseau és mort fa molt de temps i ja ningú creu que Edward O. Wilson fos un feixista quan ens explicava el que abans ja havien fet Darwin i Robert Louis Stevenson (aquest, al Dr. Jekyll i Mr. Hyde) a la seva manera. La ingenuïtat és perillosa, el pensament conservador sempre ho ha tingut clar (i nha fet ús i abús).

El Bhagavad Gita diu:

La ment, oh Krisna, és inestable, turbulenta, poderosa i obstinada. Controlar-la, penso que és tan difícil com embolcallar el vent.

Per desgràcia i per sort. Què hi ha més preuat en els homes que la ment lliure? Preservar aquesta llibertat de lindividu, o el sentiment que nosaltres en tenim, és lobjectiu de tot programa de futur humanament defensable. Això sol ja demanaria immensos canvis en la nostra organització social. Doncs encara serà més difícil si hem dassolir un compromís col·lectiu per preservar, al mateix temps, lentorn.

Fins i tot si existissin limitacions essencials en el nostre programa genètic, limitacions que fessin gairebé impossible no només la pau, sinó també qualsevol projecte de gran abast, global, que exigeixi certs mínims ètics, de racionalitat i de solidaritat, que és exactament el meu dubte esfereïdor, quin altre camí tenim que no sigui el de treballar com si aquestes limitacions no existissin? Friedrich Nietzsche va advertir-nos: «si mires massa un abisme, labisme mirarà dins teu». No hem dignorar labisme en el nostre interior, però no ens cal recrear-nos en la seva contemplació. Deixeu-me seguir amb les citacions encara un moment (no se nha dabusar, però a mi magraden): En Josep Pla deia que, en aquest país nostre els cansats fan la feina. És una frase amb la qual mhe sentit sovint molt identicat, perquè les coses que he fet, no pas moltes, les he fet amb un sentiment constant de fatiga, que no he pas escollit. Segurament, és un problema metabòlic. He optat per creure que no cal ser un optimista ni un vitalista per a fer coses. Sovint, els que tenen molta força i molta empenta les dissipen en lexuberància, en la satisfacció de la pròpia experiència vital, que a ells els omple, encara que potser no deixa rastre. Són sortosos si arriben a la amb tots els minuts aprotats, assadollats de records, els envejo sense rancúnia. Per al conjunt de la humanitat, fet i fet, interessa més la gent que deixen una obra feta que beneciï els altres (incloent entre els benecis lart, la ciència, el pensament), i això vol sovint determinades qualitats individuals. Hi compten sobretot la curiositat, lafecció a fer-se preguntes, la passió o un bon grau de paciència... Doncs, sabeu? Tampoc tinc aquestes qualitats massa desenvolupades. No sóc ni massa curiós, ni gaire apassionat, ni pacient. I, tot i així, cal tirar endavant, ni que sigui amb un cert avorriment, i anar fent el que es pugui. No tinc les capacitats dun gran cientíc o dun gran professor. He treballat ben conscient de les meves limitacions i de la meva fatiga. Vaig sentir que en Josep Maria Castellet, en una entrevista, deia que lescepticisme és un estímul per a fer coses, encara que sembli una mica paradoxal. Potser és veritat. Els meus amics mhan tingut sempre per un pessimista. A la famosa disjuntiva de si el got és mig ple o mig buit, responc, des de fa temps, que no ho sé, però que el què sí que tinc clar és que, el got, algú se lestà fotent!