Eduard Martí Fraga - El braç militar de Catalunya стр 2.

Els canvis també es van produir a linterior del país, moment en el qual, com ha assenyalat Eva Serra, van aparèixer «nous elements [...] que preguren socialment i econòmicament el model agrari català del segle XVIII».22 Especialment importants van ser en el camp de la viticultura i de laiguardent, que tenien lloc en aquelles terres menys favorables per al sector tèxtil, tal com han mostrat els estudi de Francesc Valls i el ja clàssic dEmili Giralt.23 Així, laiguardent, juntament amb el tèxtil, van esdevenir dos dels grans motors de leconomia catalana daquells anys. La presència de comerciants anglesos i holandesos, alguns dels quals van tenir un fort arrelament a la capital catalana (Arnald Jäger, Joan Kies, Joseph Shallest, Midfort Crow), certica la importància de la producció de vins i aiguardents.24 A tot això, caldria afegir encara que la segona meitat del segle XVII és el moment en què Narcís Feliu de la Penya va publicar Político discurso (1681) i Fènix de Catalunya (1683), que tenien com a objectiu dinamitzar leconomia catalana, afavorir el comerç i millorar la qualitat de la seva producció. El mateix Feliu, advocat i ll de mercader, es va implicar directament el 1690 en la Companyia de la Santa Creu, que tenia com a soci capitalista Bernat Aimeric, el qual va esdevenir marquès dAimeric el 1703,25 i que també havia col·laborat amb ell en ledició del Ramillet de tintures, publicat per Feliu de la Penya el 1691. Un exemple ben eloqüent de la implicació dalguns sectors de la noblesa en la vida econòmica del país.

En paral·lel, va tenir lloc una represa del constitucionalisme. El 1711 Felip V armava que «las dos últimas Cortes que han concluido los deja más repúblicos que el parlamento alusivo de los ingleses».26 Una comparativa que no era exclusiva seva, sinó que era assumida per molts altres contemporanis. El 1709 el comte de Robres recorria també al referent anglès per a referir-se al sistema parlamentari de la Corona dAragó, en què els reis no podien fer lleis «sin el consentimiento de estas asambleas [les Corts] que es preciso que las convoque a este efecto», mentre que a Castella, «lo puede hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino».27 Aquest fet va fer possible que els regnes dAragó, València i Catalunya disposessin dun gran nombre de llibertats i privilegis que, en el cas català, era un dels elements que sobtava més els estrangers. El 1637 Giovanni Botero armava que «Barcelona apar més república franca que ciutat vassalla per los molts privilegis de que goza».28 En aquest sentit, cal tenir present que la conguració del Braç Militar està profundament arrelada a lespecial estructura juridicopolítica vigent a la Catalunya dels Àustries, «la clau de volta de la qual, eren les Constitucions», tal com ens ha recordat Joaquim Albareda. La llibertat política i els drets de què gaudien els catalans, continua lautor

era cada cop més estranya en un temps en què els prínceps maldaven per construir lEstat al servei dels interessos dinàstics, a base dincrementar la scalitat i els efectius militars per fer front a la guerra omnipresent.29

Tanmateix, la Catalunya del segle XVII va estar marcada per la falta de convocatòria de Corts (entre 1599 i 1701 no sen van cloure cap), cosa que dicultava ladequació del sistema legal a la realitat social del país. Per això, en ocasions sha qualicat aquest segle com una època de decadència.30 Les frustrades Corts de 1626 i 1632 i els enfrontaments continuats durant la dècada dels anys vint i trenta amb Felip IV mostren que la primera meitat del segle XVII es va caracteritzar per una tensió creixent amb la Corona que va culminar amb la guerra dels Segadors i els decrets de 1652 i 1653, que anul·laven molts dels privilegis catalans i sotmetien les institucions catalanes al control insaculatori.31 Per a Sánchez Marcos, la reacció de la monarquia suposava «un cierto hito en el camino del absolutismo centralizador».32 Els seus efectes van ser especialment notables a la Diputació, ja que, segons Xavier Torres, «relegaren els diputats a un paper merament decoratiu».33 Encara més, Eva Serra ens recorda que «[l]a derrota de 1652, havia provocat i/o augmentat un desajust entre levolució socioeconòmica del país i els seus sistemes de representació».34

Ara bé, quin paper va exercir la noblesa i, més concretament el Braç Militar, en aquest context polític institucional tan canviant? Va ser lestament militar un fre a les dinàmiques constitucionals catalanes? Una mirada de conjunt mostra que molts dels problemes als quals va haver denfrontar-se la noblesa catalana eren part dun fenomen dabast europeu, de crisi de lestament, dins del qual el cas català tenia les seves particularitats.

No resulta gens fàcil oferir una panoràmica solvent de la situació de la noblesa a Europa durant els segles XVI i XVIII, ja que les situacions i conjuntures són molt diferents segons els llocs. No és el mateix la gentry anglesa, de caràcter rural i amb fortes vinculacions comercials, que la noblesa hongaresa o polonesa, molt més nombrosa i que gaudia de molts més privilegis medievals. Tot i així, no són pocs els estudiosos que han intentat sintetitzar les causes principals de la seva crisi. H. M. Scott considera que, en línies generals, els problemes de la noblesa a Europa van derivar de tres grans causes: de les dicultats econòmiques, de la pèrdua de poder polític com a conseqüència duns estats cada vegada més forts i, nalment, duna crisi didentitat.45 Aquesta imatge, tot i que amb matisos, també és compartida per altres historiadors. Domínguez Ortiz, per al cas espanyol, mostra que el poder creixent de la Corona va afectar directament els interessos de la noblesa, atès que va reduir la importància del seus àmbits tradicionals de poder. Així, a Castella no es va convocar lestament militar des del 1585, un element que cal vincular directament amb el distanciament de la convocatòria de Corts als regnes de la Corona dAragó.46 La situació de la Cort a Madrid va facilitar la diferenciació entre lalta noblesa i la noblesa rural. La pau interior va debilitar progressivament el poder militar de la noblesa, fet al qual cal afegir un control més gran dels processos dennobliment.47 Sens dubte, la pèrdua de la seva funció militar és un tret general de tot Europa, com han destacat Marie-Laure Legay o Jean Bérenger. La primera autora considera que aquest procés de crisi també és fruit de «la promotion de lègalitarisme humaniste puis jurídiques».48 El segon, posa de manifest que la pèrdua del poder militar va ser compensat per un protagonisme més gran en ladministració local.49