AAVV - Els llibres de Consells de la vila de Castelló IV стр 2.

En efecte, segons sha exposat més amunt, la temàtica dels assumptes tractats al llarg de les sessions cobreix pràcticament tot lespectre de la vida local, però per desgràcia no hi ha la possibilitat de conèixer les opinions dels assistents a les reunions i les lògiques disputes que deu causar la resolució dels diferents problemes que shi plantegen. De fet, lestructura que segueix el registre de les diverses sessions és quasi sempre la mateixa: primer de tot, sindica que la reunió ha estat convocada pel trompeta de la vila, després de fer la crida pels llocs acostumats, i senumera als assistents; tot seguit, els jurats prenen la paraula i exposen al davant del consell les diferents problemàtiques a tractar; i, finalment, sutilitza una frase tipificada com ara «lo honrat consell acordà» o «lo honorable consell deliberà», entre altres per donar a conèixer lacord assolit pels integrants de la institució. Daquesta presentació del transcurs de les sessions es deriven dues conseqüències fonamentals.

Duna banda, els jurats es presenten sempre sotmesos a la voluntat del consell, perquè exposen el tema i acaben el seu parlament dient que no prendran cap determinació sense les indicacions del consell. Així, el seu parlament sempre comença amb una frase certament tipificada com ara «fon proposat per los dits honrats jurats en lo dit consell» i, quan ja han fet la relació, solen declarar que «notificaren les dites coses al dit honrat consell per descàrrech llur, appellats de enseguir ço que per aquell serà delliberat e acordat». Si bé és cert que deuen gestionar els afers típics del dia a dia sense consultar a la institució, els assumptes que excedeixen la tasca executiva quotidiana són sempre consultats amb la resta de consellers del municipi. En conseqüència, els jurats sotmeten en tot moment la seua capacitat dactuació a les decisions de la institució, en un clar procés denfortiment de lòrgan que shavia iniciat amb les reformes de 1335 i 1341. Des daleshores, els consell ja no és un simple fòrum de debat i consell com abans, sinó que de manera progressiva assoleix un poder de decisió cabdal per a la gestió de la vida local.9

De laltra, la manera de redactar el contingut de les diferents sessions amaga deliberadament el procés de discussió que té lloc en el desenvolupament de les reunions i, doncs, no és possible copsar les diferències que escindeixen la classe política local. Allò que interessa és deixar constància dels acords i, per tant, només és possible entreveure aquestes discrepàncies analitzant lactuació contradictòria dels diferents magistrats, perquè les contraposicions entre els prohoms locals solament queden registrades de manera molt subtil en certes ocasions, com ocorre en lelecció del nou justícia el desembre de 1405. En la sessió del dia 12 dels dits mes i any, els jurats exposen que el nombre de candidats disponibles per accedir a la magistratura és molt reduït perquè, segons estableixen les ordenances locals, els veïns que ocupen algun càrrec de ladministració municipal no poden presentar-se, com tampoc no pot fer-ho lelevat nombre de persones que han arrendat els impostos locals i aquelles que han hagut de signar com a fermances seus per a garantir el compliment de les operacions, que és força elevat. Al davant daquesta situació, els jurats fan una proposició que encèn els ànims de bona part dels consellers.

Els magistrats sol·liciten al consell que es puga presentar el notari Pasqual Ferrando, «jatsie que fos segristà de la església de la dita vila, com la llur administració fenís en breu». Evidentment, la proposta provoca «gran discrepància entre los consellers, dients los uns que les ordenacions se devien servar e, segons aquelles, lo dit en Pasqual Ferrando, com hagués offici de segristà, no podie entrar en la dita elecció de justícia en lany esdevenidor, los altres deyén que, no contrastant que·l dit en Pasqual Ferrando fos segristà, que y devie e podie ésser admès en la dita elecció, com feyt de segistrà no fos officii real ne tal que pogués o degués tolre la dita elecció». A causa daquestes diferències, el consell encomana al notari Pasqual Bataller que pregunte a tots i cadascun dels consellers la seua opinió i, després de lenquesta, lopció majoritària és favorable a lacceptació de Ferrando com a candidat. En conseqüència, el consell revoca lordenança que prohibeix a aquells que tenen un càrrec presentar-sen a un altre i accepta oficialment a Pasqual Ferrando com a candidat a la magistratura de justícia, a la qual accedeix en lelecció del 22 de desembre del dit any.

Aquest és un dels pocs casos en què és possible veure de manera directa lexistència duna discrepància entre els integrants de la classe política a través dels llibres de consell i, en certa mesura, és lògic perquè la disputa degué de ser ben àrdua. Ben mirat, lelecció de les magistratures locals esdevé un dels principals motius de conflicte entre els prohoms, estimulat també pel propi sistema que sutilitza per triar els càrrecs. En el cas del justícia, els jurats, lescrivà del consell i quatre consellers recullen lopinió de la resta de consellers tres vots per cadascun i les sis persones «de més veus» passen a la següent fase de lelecció, que consisteix a escollir per sort a tres dels sis candidats. Fet això, el batle reial, que durant tots aquests anys és Bernat Hostalers, abandona el palau, analitza les tres possibilitats, elegeix a un dels prohoms com a justícia, entra de nou al palau i fa pública la seua decisió.10 Pel que fa als jurats, els magistrats que acaben el seu mandat i quatre consellers recullen també lopinió dels prohoms, se seleccionen les sis persones amb més vots i, finalment, selegeixen per sort a quatre, que compten sempre amb el vist-i-plau del batle reial. En darrera instància, els jurats ixents i dos consellers de cada parròquia trien als sis veïns de cada districte que ocuparan lescó de conseller en lexercici següent. Això fa un mínim de trenta-sis consellers, als quals safegeixen els dotze prohoms que realitzen lelecció, els jurats que abandonen el càrrec i també lescrivà del consell, fins completar un òrgan que en els exercicis transcrits en aquest volum està integrat per una xifra que oscil·la entre els quaranta-set i els cinquanta-dos consellers.11