Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII стр 2.

Però les apologies de lexpulsió encara tardarien un temps a aparèixer. La decisió adoptada pel rei havia estat inesperada, i els seus resultats a València no eren del tot ben coneguts. La Defensio Fidei va sortir ràpidament a València perquè Jaume Bleda no va tenir interès, malgrat la inclusió del Tractatus, a afegir al text original de la seua obra una crònica profunda dels esdeveniments que sacabaven de viure al regne ho faria anys més tard, el 1618, en la molt més extensa, encara que de significació diferent, Corónica de los moros de España.7 Laparició de lExpulsión de los moros de España revestiria un mèrit major. El poema èpic de Gaspar Aguilar, compost de vuit cants i cinc-centes setanta-tres octaves, rebria el permís de publicació al juliol de 1610 per la qual cosa, atenent a la seua extensió, la seua redacció va haver diniciar-se pràcticament al temps en què els moriscos eren embarcats. Primer en el seu gènere, aquest poema avançaria com en el cas de la justificació teòrica la Defensio fidei molts dels temes i idees després repetits per altres autors.8 Però el cas de Gaspar Aguilar, per la rapidesa amb què va aparèixer el seu escrit, sense atendre la qualitat dels seus versos, va ser exceptional, sobretot si es compara amb la decisió adoptada per altres autors de retardar la publicació dels seus treballs, en principi completats, amb vista a incloure nous capítols en què es justificàs i se sintetitzàs lexpulsió. Així sembla, almenys, que ho va fer Gaspar Escolano, que va esperar fins a 1611 per a traure a la llum la seua Década primera de la historia de Valencia a fi dafegir el que possiblement siga el text més fidedigne dels fets de lexpulsió valenciana de tots els que es van escriure.9 El desterrament morisc shavia convertit en un tema atractiu que bé podria guanyar nous lectors encara que, alhora que es retocava i ampliaven textos com el dEscolano, també shavia iniciat una important tasca de creació dobres noves com la dAguilar, destinades exclusivament a tractar la qüestió de lexpulsió morisca. Religiosos com el mateix Jaume Bleda es convertirien al poc de temps en els principals productors daquell nou tema literari, gènere híbrid a mig camí entre la crònica històrica i el relat novel·lat, obres doncs imbuïdes dun fort caràcter fictional, hiperbòliques en el tractament dels símbols del poder i la figura reial, però on a la vegada subjaurà el testimoni del succés i, amb ell, el seu indubtable valor historiogràfic.10

El principi que havia guiat la redacció de totes aquelles obres era el mateix. Es tractava al cap i a la fi de buscar justifications a la decisió adoptada per Felip III, posant en relleu un ampli ventall dacusacions dirigides a raonar i demostrar la versemblança de la justificació continguda en els mateixos bans reials, açò és, que el conjunt de la població morisca havia comès un delicte dalta traïció contra Déu i el rei. Daquesta manera el desterrament es presentava com una porga justa i necessària, fins i tot suau i benèvola si es tenia en compte la naturalesa del crim, una decisió necessària per a la salvació de la fe catòlica i la República hispana. Lefecte era el desitjat. Els apologistes tancaven files al voltant de la grandesa de Felip III i la seua decisió, recolzant sense pal·liatius lexpulsió i desterrant qualsevol element de crítica.

La publicació de Prodición y destierro va marcar un punt dinflexió en allò que fins al moment havia estat una incipient producció literària. Amb leixida dels mudèjars murcians al començament de 1614, el procés general dexpulsió es va tancar definitivament, i no seria desgavellat pensar que linterès per aquells escrits descendís de forma paral·lela. Daltra banda el tema semblava esgotat, com sextreia de les repeticions constants en què havien caigut les obres publicades fins a aquesta data. Per aquest motiu la sortida de la Corónica de los moros de España el 1618 va comportar un esdeveniment exceptional. El darrer dels grans tractats justificatius del desterrament morisc, el més ambiciós per extensió i contingut, resumiria el descàrrec últim de Jaume Bleda, la promesa complida doferir al públic una gran obra en llengua castellana allò que no havia pogut fer el 1601 i redactada des de la perspectiva dels anys transcorreguts. Però la Corónica va arribar a deshora, en un moment polític especialment delicat, després de la caiguda del seu antic protector, el duc de Lerma. En una època en què triar un mecenes adequat, ben situat a la Cort, era fonamental per a assegurar lèxit de tota edició, la dedicatòria a lantic privat no suposaria sinó un problema afegit a la complicada difusió de lobra del dominic.18 Després de laparició daquest últim escrit les creacions literàries relacionades amb lexpulsió desapareixerien, encara que les idees que havien vertebrat aquelles obres van ser represes cap al final del regnat de Felip III. Tal com shavia pretés, lexpulsió havia acabat per convertir-se en el gran esdeveniment polític daquell regnat, de manera que les apologies constituïen ara una base teòrica fonamental sobre la qual extraure tant notícies concretes sobre el procés com a conclusions díndole teològica i política relacionades amb ell, tal com es demostraria en obres com Política española, de fra Juan de Salazar.19 Només en la tardana data de 1635 apareixeria a València lúltima obra apologètica de lexpulsió dels moriscos, açò és, el poema èpic en cinc cants titulat Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes. Por Simeón Zapata Valenciano, obra de Vicent Pérez de Culla.20