Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial стр 2.

Al segle XVII, a diferència daltres literatures com la castellana, on es conserva una rica producció picaresca i germanesca, en català, i més concretament en terres valencianes, no abunden tant aquestes fonts, si bé cal comptar amb les aportacions ben destacables del pare Mulet, de Pere Jacint Morlà, dalguns sermons i col·loquis, així com de poemes de certàmens i acadèmies.

Com el lector podrà comprovar, darrere del lèxic recollit hi ha diversos mecanismes de creació, tant de caràcter semàntic com formal, tendents a conferir al llenguatge un to expressiu i afectiu, i a manifestar les connotacions del parlant. Destaquem la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos dhomonimització i dhomosemització i la derivació. Cal afegir-hi els manlleus daltres llengües, entre les quals destaca el caló, i, per altres motius, el castellà. En el cas dels castellanismes inventariats, hem procurat actuar de forma selectiva, evitant en el recull molts castellanismes crus, i incloent-hi preferentment els préstecs o possibles manlleus castellans que considerem de més interés, bé perquè tenen una certa tradició, o bé per raons formals, estructurals o semàntiques.

Ens hem interessat pel lèxic col·loquial dels segles XVII, XVIII i XIX per diverses raons:

Perquè tenim pocs estudis sobre el lèxic tradicional, i la llengua en general, daquest període, el qual reclama la confecció futura dun diccionari etimològic.

Perquè és una etapa de la nostra història lingüística clau per a entendre el nostre lèxic col·loquial actual, el qual en la seua major part es forma en aquests segles. Aquest lèxic de tipus col·loquial i popular té una continuïtat al segle XX i en el moment present, si bé amb una distribució irregular diastràticament, diatòpicament i generacionalment.

Perquè disposem de bastants testimonis literaris, sobretot dels segles

XVIII i XIX, que imiten la llengua parlada col·loquial, els quals, a pesar del seu interés lingüístic, a penes han estat explotats pels lingüistes i lexicògrafs.

El registre col·loquial és el que presenta un major nombre de diferències interdialectals. Això atorga al nostre recull un valor dialectològic afegit, que el converteix en una contribució al coneixement de la varietat valenciana, el lèxic de la qual presenta més llacunes que el daltres dialectes en els nostres grans diccionaris històrics (DCVB i DECat).3 A això cal afegir el fet que els pocs diccionaris de lèxic col·loquial i argòtic català, elaborats a més a més des duna perspectiva sincrònica, dediquen una atenció escassa o nul·la al valencià.

Encara que el valencià és el nostre principal objecte destudi, no oblidem de cap manera la perspectiva global de la llengua. De fet, bona part daquest cabal lèxic col·loquial es troba igualment en altres dialectes catalans, sobretot en els occidentals, a més dels mots i accepcions que tenen un abast lingüístic general en làmbit col·loquial.

Lestudi ens servirà també per ampliar la informació dialectal dels diccionaris, afegint referències valencianes a mots que no hi són catalogats com a tals. Per exemple, carxofa en la seua accepció de persona fluixa denteniment, en el DCVB es registra només al Principat i a les Illes, però no en terres valencianes, on, de fet, també el podem documentar.

Si bé la major part de documentació procedeix del centre del País Valencià, que és, per raons òbvies, on hi hagué una major producció literària, pretenem que estiguen representats els grans subdialectes valencians, i així, sinclouen en el corpus documental textos procedents de les comarques septentrionals i meridionals del País.

Amb el nostre recull volem contribuir modestament a omplir una llacuna de la lexicografia catalana, on els mots, locucions i accepcions de caràcter col·loquial tenen una representació insuficient, com han reconegut diversos lexicògrafs.

Joan Coromines es planyia sovint de la poca riquesa de fonts històriques de lèxic col·loquial i argòtic català, sobretot per relació amb altres lexicografies, com la castellana o la italiana (cf. Casanova, 2003b: 191), i del fet que aquesta mena de mots hagen estat tan poc estudiats entre nosaltres (DECat, IV, 435). Emili Casanova (1998b: 66, 78-79; 2003b: 189-190) es mostra favorable a la dignificació del lèxic popular, lamenta el desaprofitament de part del lèxic valencià present en la parla quotidiana, des dAntoni Canals fins a lactualitat, incloent-hi no únicament els mots patrimonials, sinó també els castellanismes històrics, i cita com un dels problemes als quals senfronten els etimòlegs de la llengua catalana la manca de documentació antiga de molts vocables pertanyents «al món col·loquial, populista i expressiu per exemple a largot, de més difícil documentació». Pep Vila (1990: 59-60), en un treball sobre el lèxic eròtic català, es queixava igualment de les mancances en lestudi dels termes afectius i col·loquials, sobretot en determinats dialectes:

Voldríem denunciar les mancances que observem en els nostres diccionaris i estudis que no solen recollir la propietat dun signe lingüístic quan té més dun significat en aquest cas una aplicació obscena. Daltres vegades tampoc hi són representats els refranys i els termes escatològics. Tampoc no disposem de suficients diccionaris argòtics, ni en la dialectologia hi ha treballs puntuals sobre els usos dalguns mots en zones ben determinades. Per exemple, no hi ha cap estudi sobre les expressions eròtiques en els nostres dialectes.