Francesc Viadel Girbés - La gran depuració стр 2.

Quan escric aquestes ratlles, una dreta política en declivi electoral després de vint anys llargs en el poder al Palau de la Generalitat, aprova in extremis a les Corts Valencianes una «Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes didentitat» lobjectiu de la qual, en paraules del conseller de Governació que nha estat el promotor, és «que no es destinen diners públics a una campanya contra una senya didentitat com poden ser els bous al carrer». O que entitats secessionistes com Lo Rat Penat o lAcadèmia de Cultura Valenciana, que neguen que el valencià i el català són la mateixa llengua, no sols siguen reconegudes oficialment, sinó que formen part dun Observatori des del qual podran impedir que associacions o entitats que sí que mantenen la unitat de la llengua puguen accedir a subvencions de lAdministració.

Les víctimes propiciatòries o els infractors potencials que la norma persegueix són fàcils de detectar: entitats protectores i contra el maltractament animal, ecologistes, gent de la cultura, editorials i associacions relacionades amb lensenyament, qualsevol persona física o jurídica, al capdavall, que no combregue amb les rodes de molí del tòpic i la manipulació. Tot plegat, un exemple perfecte dallò que Viadel anomena la «depuració», és a dir, la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, dels discrepants, dels dissidents o, simplement, dels «altres».

Després duna obligada incursió en la variant de lanticatalanisme balear, amb la mallorquinització impulsada pel president José Ramón Bauzá, de música tan familiar per als valencians, Viadel porta la seua enèrgica expedició cap als territoris pantanosos duna vella tergiversació: la del suposat «racisme» del nacionalisme català. El mite de la persecució dels espanyols a Catalunya, encara que no es plantege en les seues versions més brutals, ha revifat amb el creixement del sentiment independentista català. Es tracta, com assenyala lautor, dun «victimisme enganyifós» que ha volgut sostenir idees com la de la prostració del castellà o, fins i tot, la seua persecució.

I arriba, així, a un punt nuclear del conflicte del qual són símptomes tota aquesta mena de tergiversacions. «Com dhabitud, lespanyolisme, camuflat de ciutadania mentalment emancipada o dantinacionalisme modern, sempre acaba veient en els altres els seus defectes més abominables», escriu Viadel, una de les virtuts del qual és que recolza els seus arguments en una gran quantitat dexemples fruit duna meticulosa documentació.

El recorregut vibrant, dexcitada indignació intellectual, que fa aquest llibre sobre el discurs de lanticatalanisme espanyol culmina en un capítol on saborda el mecanisme de lestrangerització simbòlica de ladversari, tan insidiós.

Per a tots aquells que no compartim les estratègies de la tensió, que no pensem que lodi de ladversari alimenta les raons per allunyar-ten i contribueix a uns determinats objectius, la lectura daquest assaig té un regust agredolç, dolorós. Ho explica Viadel: «Amb aquest panorama dencegament polític per part del nacionalisme espanyol, bé siga darrel socialista o bé conservador, mancats duna justícia enèrgica amb els delictes dodi, és ben lícit pensar que estem molt lluny deradicar els prejudicis que podrien afavorir un clima dentesa, la generació dun espai neutre que ens acostés a lexemple daltres països democràtics del nostre entorn, amb conflictes interns tant o més punyents que els de lestat espanyol».

Més enllà de la teoria, escrit a peu de carrer, amb lorella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació, aquest llibre fa pensar i convida el lector a vacunar-se contra el virus del nacionalisme no declarat, que fa actuar molts individus i grups com a profetes de lanimadversió i els prejudicis més perjudicials. Una reflexió que val per a totes les banderes i tots els colors.

Adolf Beltran

1.

Espanya ni es trenca ni es divideix

depuració 3. Acció política encaminada a mantenir i a garantir lhomogeneïtat politico-ideològica dun règim mitjançant leliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

(Diccionari General de la Llengua Catalana)

EL DICCIONARI ÉS MOLT CONCÍS I, ALHORA, EFECTIU en insinuar totes les possibilitats del terme. Depurar és també, i sobretot em permet una darrera concreció, evitar per la força que una societat canvie mitjançant leliminació física o simbòlica dels elements que han estat assenyalats com a corruptors per aquells que retenen el poder. Al capdavall, pels qui tenen la legitimitat i la possibilitat dexercir-lo a fi de garantir la puritat duna societat que es considera que està en perill de perdre la seua essència espiritual originària. Depurar és aïllar els elements patògens i destruir-los, fer que el cos recobre la salut perduda.

La història dEspanya dels darrers decennis ha estat també la duna depuració, la dels cossos estranys a la idea dun país culturalment i lingüísticament uniforme, dun Estat tancat en si mateix, al servei sempre dunes elits extractives del tipus que han estat definides pels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson en Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty (2012). Una Espanya els termes de la qual es van fixar i definir al llarg del segle XIX (amb el clar antecedent de labsolutisme borbònic del segle XVIII) des duna visió centralista de la unitat i de lespai, castellana, que va deixar fora qualsevol altra alternativa territorial o cultural, que va convertir les aspiracions polítiques de la perifèria en un anatema, i els nacionalismes català, gallec i basc en una anomalia desordenada i monstruosa. No cal dir que els ciutadans nascuts en la perifèria territorial, i sobretot mental, daquesta Espanya moderna i liberal encunyada al segle XIX i refermada al llarg del segle XX, amb moments culminants com les dictadures dels generals Primo de Rivera i Francisco Franco, han estat víctimes del seu immobilisme, dels seus prejudicis i mecanismes dautodefensa, de les seues dinàmiques de reconstrucció permanent, de les projeccions negatives del nacionalisme espanyol. La pitjor de les quals ha estat, sens dubte, un anticatalanisme ferotge, indissimulat, construït treballosament.