Gonçal López-Pampló - D'Ors a Fuster

DOrs a Fuster

Per una història de lassaig

en la literatura contemporània

Gonçal López-Pampló

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

© Del text: Gonçal López-Pampló Rius, 2017

© De la fotografia de la coberta: Andrés Castillo Valero (1987)

(Arxiu Joan Fuster)

© De la present edició:

Universitat de València, 2017

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Maite Simon

Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Enric Izquierdo

Coberta:

Disseny original: Celso Hernández de la Figuera

A làvia, perquè fou una dona de paraula i, sobretot, perquè li agradaven els llibres amb dedicatòria

Índex

Pròleg, per Carme Gregori

Descàrrec

I. LASSAIG COM A GÈNERE LITERARI

1. Definició dassaig

2. Dues classes dassaig

3. Un exemple danàlisi: Nosaltres, els valencians

II. CAP A UNA VISIÓ DE CONJUNT

1. Michel de Montaigne, «patró i mestre del gènere»

2. Els precedents immediats de lassaig contemporani

3. Lassaig en el primer terç del segle XX: del Noucentisme a la Guerra Civil

3.1 Lassaig en el tombant de segle: de leclecticisme a limpuls noucentista

3.1.1 Eugeni dOrs

3.1.2 Josep Carner

3.2 De la creació dun circuit literari modern a la desfeta

3.2.1 Carles Riba

4. Lassaig durant la postguerra (1939-1968)

4.1 Una triangulació assagística

4.2 De la postguerra immediata al gir dels anys seixanta

4.3 La dècada dels seixanta

5. Dues aportacions clau: Josep Pla i Joan Fuster

5.1 Josep Pla

5.1.1 El primer Josep Pla

5.1.2 La concepció de lescriptura

5.2 Joan Fuster

6. Lassaig en lúltim terç del segle XX (1968-1992)

6.1 De la dictadura a la democràcia

6.2 El boom dels dietaris

7. Lassaig a hores dara

III. ELS PREMIS I LES COL·LECCIONS

1. Els premis literaris

2. Les col·leccions

FINAL

Referències bibliogràfiques

Índex onomàstic

Pròleg

Lassaig és un gènere a la recerca de la seua identitat i de la seua història. La reiteració amb què els assagistes converteixen en tema de reflexió lestatus i els trets distintius de la pròpia escriptura o remeten als models i antecedents en els quals semmirallen, amb la voluntat de construir les coordenades del mapa i de bastir-ne una genealogia, en són el símptoma més clar. Com bé adverteix lautor en el descàrrec que encapçala aquest llibre, la indefinició teòrica de la prosa literària que se situa al marge de la ficció és a la base de les ambigüitats, els problemes i les confusions que condicionen no tan sols la circulació i recepció de lassaig, sinó la seua mateixa escriptura. En aquest sentit, la primera gran aportació que devem al present estudi és la proposta de definició del gènere assagístic, clara i argumentada, que funciona com un garbell que ens ha de permetre destriar el gra de la palla, alhora que en fonamenta i precisa la idiosincràsia; aquest darrer mèrit té lavantatge afegit de contribuir a millorar per fer-la més precisa la percepció que els lectors tenen de lescriptura assagística. Lluny de ser una ociosa disquisició teòrica, la definició de lassaig aporta una claredat indispensable per al bon funcionament de la comunicació literària, perquè contribueix a desterrar una concepció anàrquica del gènere, irreductible a qualsevol temptativa de normativització. Al llarg de la seua història, la poesia, la narrativa i el teatre han pogut assimilar o discriminar tota una sèrie dartefactes literaris que qüestionaven obertament, de vegades amb una radicalitat difícilment tolerable, les regles assumides per la norma establerta, sense que sen ressentís de manera irreparable el concepte nuclear de cadascun dels gèneres. La raó daquesta resistència cal buscar-la en la solidesa de la base conceptual i, per descomptat, en la força dunes pràctiques que gaudeixen duna plena normalitat cultural i social. Amb la intenció de pal·liar lanomalia que, en aquest terreny, arrossega lassaig, la definició que ens ofereix Gonçal López-Pampló descansa, duna banda, en criteris estrictament textuals (enunciació, tipologia textual), però, de laltra, també té en compte les estratègies comunicatives (marques paratextuals) i la funció social que el gènere juga dins el sistema de gèneres contemporani.

És cert que, com assenyala lautor, encara no sha escrit una veritable història de lassaig en la literatura catalana. El llibre que el lector té a les mans, a pesar de la cautela amb què sens ofereix, representa una aposta decidida envers la seua construcció. Malgrat haver renunciat des del disseny inicial del projecte a bastir una història del gènere amb el que això suposaria dafany dexhaustivitat, de jerarquització i datenció a levolució dels formats assagístics, es tracta, sens dubte, dun intent reeixit de presentar-ne una visió panoràmica, amb una selecció representativa i significativa. Gonçal López-Pampló rebutja qualsevol aspiració, per part seua, derigir la proposta amb pretensions canòniques. Ara bé, loperació descollir i disposar sobre un canemàs històric una sèrie dobres i dautors té inevitablement un efecte de visibilització de les opcions triades i contribueix a fixar i a dotar de sentit una determinada tradició.