ÈTICA DE LESPORT I RELIGIÓ. NOVES ALTERNATIVES PER A UNA SOCIETAT EN CRISI
Raúl Francisco Sebastián Solanes
LATENCIÓ ALS VENÇUTS. SIMONE WEIL I LA GÈNESI DE LA JUSTÍCIA ANAMNÈTICA
Emilia Bea Pérez
UNA TRAGÈDIA DELS DRETS HUMANS. VIOLÈNCIA I RELIGIÓ
Cristina García Pascual
CRISTIANISMO Y PLURALISMO EN EL MARCO DE UNA APROXIMACIÓN HERMENÉUTICA A LOS DERECHOS HUMANOS
Xabier Etxeberria Mauleon
COMUNITAT, DESIGUALTAT, GLOBALITZACIÓ
Joaquín García Roca
DO I CARITAT. CATEGORIES FRANCISCANES PER A UNA ECONOMIA SOCIAL
Catia Eliana Gentilucci
IL LAVORO AL TEMPO DELLA GLOBALIZZAZIONE
Marco Moroni
PERSONA E BENE COMUNE: IN DIALOGO CON MARITAIN E MOUNIER
Luigi Alici
LA RECERCA DEUROPA A TRAVÉS DE MARÍA ZAMBRANO
Álvaro Garrido Desdentado
PERSONA I SOCIETAT EN ISMAEL QUILES
Francisco Roger Garzón
LE SFIDE DEL PERSONALISMO, OGGI
Giancarlo Galeazzi
LHOME, ÉSSER TRINITARI
Albert Piñero i Guilamany
LA AUTOESTIMA DESDE LA PERSPECTIVA PERSONALISTA
Mª Carmen Montaner Abasolo
PER UNA ÈTICA PERSONALISTA DE LACCIÓ VOLUNTÀRIA EN UN CONTEXT RELIGIÓS PLURAL
Víctor Páramo Valero
LA INVESTIGACIÓ PERSONALISTA EN LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, 1959-2014
Manuel Lanusse Alcover
August Monzon i Arazo
EX SAPIENTIA CONCORDIA. LA SFIDA DELLA SCUOLA EUROPEA DI CULTURA POLITICA
August Monzon i Arazo
A TALL DEPÍLEG. DEL FRAGMENT AL MOSAIC
August Monzon i Arazo
INTRODUCCIÓ
Colligite quae superaverunt
fragmenta, ne quid pereat.
Arreplegueu els trossos que han
sobrat: que no es perda res.
Jn 6, 12
«La fe es basa en la llibertat
i en un compromís de solidaritat,
i sense això no és res.»
Mn. Josep Espasa, Què cal creure?
En el volum Soli Deo gloria. El llegat de Joan Calví (1509-1564) i la construcció de la modernitat (Publicacions de la Universitat de València, 2012), que antecedeix aquest que ara introduïm, ens proposàvem mostrar, presentant diversos estudis pertanyents tant a la teologia com a la història, a la filosofia com a les ciències socials, el pregon solc traçat per Joan Calví i la tradició calvinista en la formació i el desenrotllament de la modernitat occidental. Lempremta deixada per la Reforma protestant en general i per la Reforma calvinista en particular, lluny desgotar-se, segons una lectura hegeliana de la història sia desquerres o de dretes en una etapa necessària, però provisional, dins del procés de racionalització i secularització de la nostra civilització, ha seguit influint en els avatars del món contemporani, fins i tot en la configuració i la crítica de lactual globalització. Linesperat retorn de linterés per limpacte de la cultura i la religió en la plasmació de la realitat social en dóna bon compte a hores dara.
La pregunta sobre el futur del cristianisme i, en un sentit més ampli, de les religions en el seu conjunt, sobretot a partir de la Il·lustració, ha esdevingut una mena de lloc comú en el pensament occidental. Va haver-hi lateisme militant dun Holbach o dun Voltaire, crítics acèrrims del caràcter alienador duna religió emparada en la superstició, la ignorància i la legitimació del poder despòtic. I tant les «filosofies de sistema» derivades de lidealisme alemany, com el positivisme filosòfic, de Comte a Ayer, condemnaren les religions, per atàviques i anacròniques, a la desaparició, conforme la humanitat avançava inexorablement cap a estadis superiors en levolució sociocultural. A més a més, els primers sociòlegs de la religió, com Durkheim o Weber, tot i ser conscients de la decisiva ascendència cristiana sobre la gènesi de lesperit i la cultura moderna, van difondre, amb molt dèxit, la tesi segons la qual el desenvolupament de la modernitat comportava, de manera necessària, la secularització o marginació progressiva del fet religiós.
En lEsglésia catòlica primera oponent a «lesperit dels nous temps» ja al s. XVIII, el pontificat de Joan XXIII (1958-1963) i el Concili Vaticà II (1962-1965) convocat per ell suposaren un intent seriós, sincer i lleial de diàleg amb el món modern. Els sectors més conservadors, però, van recuperar lhegemonia en les dècades del postconcili. Cap a 1970, després de la revolució cultural que va suposar el maig del 1968, va semblar per un moment que la teoria duna modernització antireligiosa, a la fi, es plasmava en la realitat social. El Concili, doncs, no hauria donat els fruits esperats. Sens dubte, el dilatat pontificat de Joan Pau II (1978-2005) més complex del que podria paréixer a primer colp dull ha de ser situat en aquest context. Daltre cantó, el 1979, amb la revolució islàmica dIran, irromp amb força, en una escena mundial fins llavors escindida per la Guerra freda, lislamisme, tendència no sols antimoderna, sinó radicalment antioccidental (en bona part perquè lIslam sautocomprén com a postcristià).
Però, ¿què ha passat, des de la caiguda del mur de Berlín en 1989 fins a hui, perquè un pensador crític i progressista com Jürgen Habermas haja afirmat, a lalba del s. XXI, que el punt de vista secularitzador a ultrança anava errat, que lavanç de la modernització social no té per què estar unit necessàriament a la secularització cultural i que, per tant, cal assumir un model de «societat postsecular», que reconega plenament el factor religiós com a conformador de la realitat social, sobretot pel que fa al seu paper de promotor de solidaritat? A hores dara, en plena postmodernitat cultural a Occident, davant la persistència i fins i tot la nova emergència de la qüestió religiosa en el panorama de la globalització, no sols com a dimensió de la persona, sinó també com a element decisiu en la geopolítica, toca replantejar-se, en concret, el paper de la tradició cristiana des duna òptica interdisciplinar, plural i crítica.