Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

El desterrament morisc valenciàen la literatura del segle XVII(els «autors menors»)

fonts històriques valencianes45.

El desterrament moriscvalenciàen la literaturadel segle XVII(els «autors menors»)

Edició a cura de

Manuel Lomas Cortés

Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot

Aquest treball ha estat elaborat a lempara del projecte del Ministeri de Ciència i Innovació «El gobierno, la guerra y sus protagonistas en los reinos mediterráneos de la Monarquía Hispánica» (HAR2008-00512).

© Manuel Lomas Cortés, 2010

© Daquesta edició: Universitat de València, 2010

Disseny de la col-lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Pere Oromig i Francesc Peralta, Expulsió dels moriscos, 1613

Maquetació: Publicacions de la Universitat de València

Estudi introductori

EXPULSIÓ I PRODUCCIÓ LITERÀRIA

Ledicte dexpulsió dels moriscos va ser publicat a la ciutat de València el 22 de setembre de 1609. Al llarg dels tres mesos que van seguir a aquell anunci, vora cent vint mil persones van ser compel·lides a deixar les seues cases i abandonar el territori rumb al desterrament. Molts van acceptar el passatge gratuït a Berberia que el rei els oferia a bord de les seues esquadres, mentre que altres van preferir contractar algun dels nombrosos mercants congregats per a locasió i triar així el seu destí, ja fos a port cristià o musulmà. Daquesta manera una gran majoria dels moriscos es va embarcar pacíficament i sense oposar resistència, encara que també nhi va haver que es van rebel·lar, fent-se forts a les muntanyes de la vall de Laguar i la mola de Cortes entre els mesos doctubre i novembre daquell any. Amb poca o cap possibilitat de resistir a lavanç dels terços italians desembarcats a Vinaròs, Dénia i Alacant des de final de setembre, els rebels van ser derrotats el 21 de novembre i obligats a embarcar-se al llarg de les setmanes següents, per la qual cosa abans de la celebració del nadal el procés va poder donar-se per conclòs. Només un grapat de fugits de les derrotes patides a Laguar i Cortes van poder escapar de les urpes dels terços i la Milícia Efectiva del Regne, i passaren a portar una vida clandestina i oculta entre les muntanyes. Assimilats als usos bandolers, aquests homes sencarregarien de projectar el problema duna expulsió incompleta al llarg dels anys successius i fins al seu estranyament definitiu, succeït al començament de 1612.1

Pel seu significat i extensió, els esdeveniments que havien envoltat el desterrament morisc valencià van ser objecte dun interès sobtat i general. Es tenia consciència dhaver assistit a un fet extraordinari, de profunda transcendència, que sestenia ara a la resta de les corones dAragó i Castella i que, per tant, mereixia ser estudiat i conegut.2 En el segle XVI la qüestió morisca havia esdevingut un tema popular i repetit de la literatura, però el que ara es pretenia era escriure el seu epíleg, el desenllaç duna realitat que arribava a la seua fi per a donar pas a quelcom nou i desconegut, on no cabia ja la por a lapassionament desmesurat i el menyspreu obert que, anys enrere, haguessen pogut comportar la imposició duna cautelosa censura.3

El dominic Jaume Bleda coneixia bé aquell extrem. Detractor aferrissat dels moriscos i convençut defensor de la idea de lexpulsió, el 1601 havia vist com la seua Defensio fidei in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae, totisque Hispaniae era censurada pel Consell Reial a causa de la polèmica que hauria pogut suscitar la seua publicació en castellà. Dos anys més tard era el papat qui reclamava a la Cort espanyola que aplanàs leixida del dominic de Roma. La Defensio Fidei també havia estat censurada per la Inquisició romana, i la presència de Bleda era vista amb incomoditat. Malgrat comptar amb les simpaties dimportants personatges de la Cort i, per damunt de tots els altres, del poderós duc de Lerma, Bleda es veuria quasi marginat en els anys posteriors i fins a 1609 quan, amb linici de lexpulsió, tot va canviar.4 La Defensio Fidei va obtenir lautorització reial al novembre daquest mateix any, i el 1610 seria finalment publicada a València acompanyant-se dun nou escrit destinat a justificar lexpulsió, lanomenat Tractatus de iusta Morischorum ab Hispania expulsione.5

El procés que havia dut a acceptar aquell escrit abans censurat era el mateix que havia propiciat lexpulsió. Després de superats els primers deu anys de regnat la política exterior de Felip III i el duc de Lerma no havia donat els resultats esperats. La firma dels diferents tractats de pau i treva sobretot el subscrit amb els rebels flamencs en llaor de la denominada Pax Hispanica, no sols no emmudia les critiques a la forma de govern açò és, a la privadesa del duc de Lerma, sinó que deixava entreveure seriosos problemes de coherència ideològica amb la política fixada pels Àustria des de feia decennis. Lexpulsió dels moriscos va nàixer, així, com la gran resposta política i religiosa duna monarquia en hores baixes, aquella capaç de silenciar les veus més crítiques i projectar alhora la imatge de Felip III com a paladí de la fe catòlica i assot de lheretgia. Lexpulsió dels moriscos havia de forjar la imatge i record de Felip III, seria el gran fet del seu regnat i, en aquest nou context, tot aquell escrit que exalçàs la seua glòria i la de les armes espanyoles, tota aquella obra que relatàs la perfídia dels moriscos, i el desinteressat sacrifici que el rei havia assumit a major glòria de la catolicitat i de la Casa dÀustria, seria ben rebuda. El temps dels apologistes havia arribat, i Jaume Bleda, com molts altres, es beneficiaria daquella nova conjuntura.6