Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

(SEGLES XVII, XVIII I XIX)

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

(SEGLES XVII, XVIII I XIX)

Joaquim Martí Mestre

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2006

BIBLIOTECA

LINGÜÍSTICA CATALANA

29

Direcció

Antoni Ferrando Francés

Ángel López García

Comitè científic

Germà Colón (Universitat de Basilea, Suïssa)

Joseph Gulsoy (Universitat de Toronto, Canadà)

Philip Rasico (Universitat de Vanderbilt, Estats Units dAmèrica)

Beatrice Schmid (Universitat de Basilea, Suïssa)

Max W. Wheeler (Universitat de Sussex, Gran Bretanya)

Curt Wittlin (Universitat de Saskatchewan, Canadà)

El present treball ha rebut una beca de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (Pla dEstudis del Valencià Actual, 2003)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

© Joaquim Martí Mestre, 2006

© Daquesta edició: Universitat de València, 2006

Producció editorial: Maite Simon Maquetació i disseny interior: Inmaculada Mesa Correcció: Elvira Iñigo Coberta Disseny: Maite Simon Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera

A Ferran, Carles i Mireia. I a Rosa, per tantes coses...

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ

El present diccionari té com a finalitat reunir un corpus representatiu del lèxic col·loquial valencià dels segles XVII, XVIII i XIX. Per tant, té una projecció diafàsica, diacrònica i diatòpica.1

En efecte, la nostra intenció ha estat recollir els mots, locucions i accepcions col·loquials, és a dir, allò que sanomena també argot comú. Aquest lèxic no constitueix una estratificació vertical, una varietat diastràtica, ja que no depén de les característiques de lusuari, de la seua edat, professió o grup sociocultural, sinó que forma part de la variació lingüística horitzontal, del registre col·loquial, establert en funció de la situació comunicativa. És el registre propi de les situacions quotidianes, de lespontaneïtat, de lexpressivitat i del to informal. És un registre universal, que tenen totes les llengües i que tots els parlants nadius dun idioma coneixen i són capaços dactivar, independentment dels seus trets socioculturals.

Amb tot, som conscients que alguns daquests mots es poden trobar també en altres àmbits dús no pròpiament col·loquials, en funció del coneixement que el parlant tinga daltres registres i, per tant, de sinònims més formals, del fet que hagen ampliat el seu ús de preferències dialectals, dun ús popular més ampli, o de qualsevol altra raó. Cal tenir en compte també que moltes de les veus que continuen tenint vitalitat podrien ser vehiculades en un diccionari normatiu, el qual, de fet, ha destar obert als elements col·loquials i populars.

En tot cas, convé diferenciar el registre col·loquial de la varietat lingüística popular, és a dir, la varietat utilitzada pels estrats socioculturals populars. Amb tot, cal parar esment en les coincidències que sovint es produeixen entre el registre col·loquial i la llengua dels estrats socials baixos i populars, ja que aquests, i més en lèpoca que ara ens ocupa, sexpressen bàsicament en aquest registre, sense interferències daltres registres més elevats, que generalment desconeixen. En les fonts documentals consultades hom representa en la gran majoria de casos una varietat lingüística corresponent a les classes populars i, per tant, sense interferència daltres registres més elevats.

Formen part també del recull alguns mots argòtics inicialment dàmbit social restringit, sobretot propis de grups marginals (delinqüència, baixos fons). Aquests mots, minoritaris en el conjunt de les nostres fonts, tenen també un caràcter col·loquial, ja que sutilitzen en contextos informals, i a més alguns han passat a la llengua col·loquial dàmbit general.

Si bé el registre col·loquial es manifesta prototípicament a través del canal oral, no shi limita. També pot estar reflectit o ser imitat en els textos escrits. I és precisament a través dels testimonis documentals que podem aproximar-nos al lèxic col·loquial del passat. En el nostre cas són ben interessants les dades que a aquest respecte proporciona la literatura de vocació popular dels segles XVIII i XIX,2 entre la qual destaquem el teatre, els col·loquis, la premsa satírica i els llibrets de falla, sense oblidar, però, la poesia i la prosa popular i festiva.

Entre aquestes fonts abunden els textos conversacionals, dialogats, que representen un dels tipus de discurs més característic de la modalitat col·loquial. No incloem en el corpus els diccionaris dels segles XVIII i XIX, els quals contenen també abundants dades col·loquials, i fins i tot alguns, com el dEscrig-Llombart (1887) i el de Martí Gadea (1891), assenyalen explícitament els mots «familiars». Pensem que linventari i lanàlisi daquest material mereix un estudi monogràfic, que deixem per a una altra ocasió, ja que augmentaria excessivament el present recull. A més, en el cas dels diccionaris el lector interessat disposa ja del material lexicogràfic inventariat i ordenat alfabèticament, la qual cosa en fa molt més accessible la consulta. En tot cas, fem abundants referències a aquestes obres sempre que ho considerem pertinent per a lestudi dels mots recollits.