Un jurat compost per Ferran Carbó, Josep Ferrer, Josep Guia i Gustau Muñoz atorgà a aquest llibre el Premi Joan Coromines 2014 dInvestigació Històrica i Filològica, patrocinat per la Societat Coral el Micalet de València.
© Francesc Viadel, 2015
© Daquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Maquetació: Textual IM
Il·lustració de la coberta: Estàtuta de Vicent Andrés Estellés a Burjassot, objecte datacs reiterats
Índex
Pròleg,per Adolf Beltran
1. Espanya ni es trenca ni es divideix
2. Lavantguarda de lanticatalanisme espanyol. El cas del País Valencià
3. LAnschlussbalear i lestratègia valenciana
4. Catalanistes, nazis, jueus i traïdors
5. Racialisme i catalanisme. La persecució dels espanyols a Catalunya
6. Forasters, marxistes i enemics
7. El factor de la violència
Bibliografia
Índex onomàstic
Pròleg
Lescena mereix ser recordada perquè en el seu moment va passar com un més dels moviments partidistes de la sòrdida batalla en què la dreta espanyola va convertir la seua oposició al Govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. El 25 dabril de 2006, una desena de furgonetes van descarregar a les portes del Congrés dels Diputats, vigilades pels famosos lleons de la façana principal, 876 caixes blaves que van quedar amuntegades sobre desenes de palets per a fer de decoració en una roda de premsa del líder del PP, Mariano Rajoy.
«És una iniciativa exquisidament democràtica», va assegurar Rajoy als periodistes en presentar els més de quatre milions de signatures que el seu partit havia recollit els mesos anteriors contra lEstatut de Catalunya. Les adhesions buscaven, en teoria, donar suport a una proposició no de llei que pretenia que el text estatutari sorgit de les tenses negociacions entre el govern tripartit encapçalat per Pasqual Maragall a Catalunya, el Govern de lEstat i la poderosa oposició que representava la Convergència i Unió dArtur Mas, es votara en referèndum a tot el territori espanyol. «¿Considera conveniente que España siga siendo una única nación en la que todos los ciudadanos sean iguales en derechos y obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?», feia la pregunta que shi proposava.
La recollida de signatures, convertida en una gran maniobra dagitació i propaganda, va anar acompanyada de sorollosos exabruptes anticatalans promoguts des de certes tribunes mediàtiques, amb crides al boicot del cava català i altres consignes de connotacions xenòfobes. Després dacusar Rodríguez Zapatero de ser el primer president que trencava el consens constitucional per fer costat a la reforma de lEstatut, Rajoy vaticinà que «els efectes» de laprovació daquella norma autonòmica es farien notar «els pròxims anys».
I així fou. Convertit ja en president, anys després, Rajoy se les ha hagut de veure amb un Artur Mas, president al seu torn de la Generalitat de Catalunya, que encapçala una reivindicació independentista que gaudeix duna massiva acceptació popular. A hores dara, aquell Estatut tan blasmat, que el Tribunal Constitucional va descafeïnar enmig dimpresentables maniobres per a imposarhi la lectura més restrictiva, apareix com una autèntica oportunitat perduda per a donar encaix a Catalunya dins lEstat espanyol.
Hi va haver molt de càlcul sectari en aquella operació de la dreta espanyola, no hi ha dubte, i molt de tacticisme, però es va recolzar sobre una idiosincràsia preexistent, la de lanticatalanisme espanyol, convertida en matèria primera de la polèmica política i la lluita pel poder.
Francesc Viadel aborda en el llibre que teniu a les mans tot aquest material ideològic, que daltra banda no és patrimoni de la dreta exclusivament, i que no sha dissolt amb larticulació de la convivència democràtica dençà de la Transició en una estructura institucional autonòmica dorientació federalitzant. Entre altres coses perquè un dels dèficits més greus del model, un dels dèficits de federalisme més clamorosos, ha estat la seua manca dimplicacions culturals, defectes sobre la mentalitat i leducació democràtica dels ciutadans no perifèrics, dels espanyols monolingües i mononacionals, que tendeixen a mirar-se els problemes de convivència lingüística i els conflictes nacionalitaris com si es tractara docurrències capritxoses de certes col·lectivitats, de problemes tan molestos com artificials, tot just acabats dinventar.
A hores dara, sembla evident que si alguna vegada ha dencaixar de manera estable el trencaclosques hispànic, això no serà possible sense un canvi de mentalitat en la cultura democràtica, en la percepció duna ciutadania més sensible a la diversitat i en el reconeixement explícit dEspanya com un Estat plurinacional.
«Lanticatalanisme no havia evolucionat gens», constata Viadel sobre lepisodi estatutari protagonitzat pel Govern de Pasqual Maragall. «LEspanya visible, loficial, continuava sense entendre res». I es proposa desvelar el conjunt de prejudicis sobre els quals es fabrica, encara que siga per pur tacticisme polític, el discurs de lanticatalanisme. Una classe de tòpics i un tipus de discurs que els valencians coneixem molt bé i que fan molt pertinent que lautor presente el cas del País Valencià com lavantguarda de lanticatalanisme espanyol.